La fàbrica Pintado i Cardús - Bocamoll nº 67 de desembre 2008

Avui tractarem de Pintado i Cardús, una empresa de teixits que instal·lada en el nostre barri, que va arribar a tenir prop del centenar de treballadors i que els veïns antics encara recordem. Estava formada per dos socis; Ricard Pintado i Arroyo, venedor i Joaquim Cardús i Arch, teòric de teixits. Els dos eren cunyats per estar casats amb dues germanes, la Caterina i la Joaquima Blasi i Artés. La família Blasi era la propietària d'una foneria en el carrer de Sant Marian. Les germanes Blasi eren cosines dels dos socis de l'empresa Costa i Blasi, on treballaven tant Ricard Pintado com Joaquim Cardús fins el dia que en van sortir per establir-se pel seu compte.
Ricard Pintado va nàixer a la província de Zamora com el seu pare, el tinent de la Guàrdia Civil, Manuel Pintado i Picon, que el 28 d'agost de 1936, va ser detingut i assassinat pels revolucionaris. Ricard havia estat dependent de ca l'Aurell i Armengol. El 1931 Ricard Pintado presidia la secció de Relacions i Treball del Centre de Dependents del Comerç i la Indústria, una societat sindical, formativa i recreativa que agrupava dependents i tècnics tèxtils i on el 14 de juliol d'aquell any hi donà una conferència sobre el tema Els aspectes sindical, cultura i esbarjo. El 1949-1950 també va presidir el Casino del Comerç.
Joaquim Cardús descendia d'una família pagesa molt antiga de Sant Pere de Terrassa. Abans de la guerra estava afiliat al partit monàrquic Renovación Española. El seu avi Joaquim Cardús i Vila va fundar una ferreteria al carrer de Gavatxons que va continuar el seu fill Josep Cardús i Tió. Josep Cardús va ser secretari del Montepius de Terrassa i president de la Creu Roja durant la Guerra Civil, període molt difícil en què aquesta entitat era l'encarregada de retirar els cossos dels assassinats que es trobaven per camins i carreteres i va haver d'atendre la greu problemàtica de la reraguarda els dos anys i mig que va durar el conflicte. El 1 d'abril de 1940 Ricard Pintado va marxar, com hem dit, de Costa i Blasi i va muntar una fàbrica de teixits de novetat per a senyora amb 6 telers amples en el Vapor Palet (un edifici molt antic, i encara dempeus, situat a la carretera de Rubí al final del carrer del Pare Font). Joaquim Cardús era, al principi, teòric i apoderat de Pintado fins el 2 de gener de 1942 que s'incorpora a l'empresa com a soci i ambdós van crear la societat regular col·lectiva Pintado i Cardús. L'empresa va anar creixent. El 1950 tenia ja 13 telers. El 1956 va muntar una filatura de carda en el carrer del Pare Font, 116. El 1963 tenia 20 telers i 720 pues de filatura. El 1944 donava feina a 25 persones i el 1953 ja en tenia 81. El 1962 el capital social oficial era de sis milions de pessetes. El primer magatzem i despatx de Pintado estava en el número 27 del carrer de Calvo Sotelo (Camí Fondo) fins que més tard, Pintado i Cardús, el va traslladar al magatzem Ventayol, un edifici singular de la Plaça Mossèn Cinto,13 cantonada al carrer de la Mina, construït pel mestre d'obres Tomàs Nualart. el 1892 i malauradament enderrocat el 1972. Aquest edifici havia estat a principis de segle XX el magatzem d'Albí i Duffour i els anys trenta del fabricant i exalcalde Pere Salom. Pintado i Cardús va crear també una secció de paqueteria al carrer d'Antoninus Pius, 77.
El 16 de juny de 1958 a l'edat de 56 anys va morir Joaquim Cardús i la seva vídua Joaquima Blasi va ocupar el seu lloc a la societat. Manel Pintado i Ramon Cardús, fills dels socis fundadors van ser nomenats apoderats. Manel Pintado estava casat amb Lluïsa Carbonell i Marcet, una de les filles de Josep Carbonell i Guix de can Carbonell, assassinat també pels incontrolats el 9 de febrer de 1937, Manel moriria el 1965, amb només 30 anys, deixant quatre fills.
La crisi de principis dels anys setanta del segle passat va arribar a Pintado i Cardús que va tancar primer la filatura, després la paqueteria i finalment, el juny de 1973, els teixits.

Les Xemeneies del Barri - Bocamoll nº 66 de septembre 2008

Voltant per la nostra ciutat podem veure, en alguns jardins públics, xemeneies d'obra de grans dimensions. Són l'element que s'ha preservat del procés que generava força per moure els embarrats per mitjà de les màquines de vapor fins que van ser substituïts per motors elèctrics, o bé de les calderes de les indústries d'acabats. Aquestes xemeneies es podrien comparar als monuments funeraris ja que ens recorden que allà on ara les veiem hi havia hagut quadres que aixoplugaven indústries, generalment indústries tèxtils. De vegades eren nau o naus d'una sola empresa i altres vegades eren diverses les indústries que llogaren naus del vapor o parts d'una mateixa nau i a la vegada es servien de l'energia que produïen les màquines de vapor. Al nostre barri podem veure xemeneies d'aquestes, quatre concretament: les dues de la Manufactura Auxiliar, la de la Terrassa Industrial i la de cal Trullàs i Palau. Aviat seran dels pocs testimonis que quedaran del passat industrial del barri.
La més antiga és la xemeneia de la primera fàbrica de la Manufactura Auxiliar, una indústria de tints fundada el 1916 per Joan Cardona, la història de la qual explicarem en algun futur Bocamoll. Encara que el nom de Manufactura Auxiliar és l'últim que va tenir (des de l'octubre de 1939 fins que va tancar a principis de 1982), en el barri molta gent la coneixia encara per cal Scherdel, que era el nom d'un anterior propietari.
No se sap exactament quan es va construir aquesta xemeneia però es calcula que devia ser cap al 1920. Està situada en el pati d'un complex de casa unifamiliars dins l’illa dels carrers Sant Sebastià, Lepant, Roger de Llúria i Pare Font. Té la base circular i el fust troncocònic. Curiosament és la xemeneia de Terrassa que conserva més brides de ferro colat. La seva alçada és de 31 metres.
La mateixa Manufactura Auxiliar va edificar a la immediata postguerra una nova fàbrica en la banda nord del carrer Sant Sebastià entre Baldrich i Pare Font. Després del seu tancament aquestes naus van ser ocupades com a magatzem d'un important comerciant de llanes però la xemeneia ja no va funcionar més. Les naus foren enderrocades fa uns pocs anys i en el seu lloc s'han construït pisos. La xemeneia ha quedat en una placeta que encara no té nom del carrer Baldrich amb accés també pel carrer de Sant Sebastià. No podem precisar l'alçada que té ja que en el llibre Terrassa,Patrimoni Industrial que va publicar l'Ajuntament de Terrassa el 1999 figura 32 metres i creiem que és una data errònia i que la real ha de ser inferior.
La tercera xemeneia del nostre barri està situada en la Plaça de la Terrassa Industrial i pertanyia a la indústria d'aquest mateix nom (Terrassa Industrial, S.A). Si en mirem la part més alta, podem llegir les lletres verticals de color blanc T I S A, anagrama de la indústria. Aquesta indústria estava, i la xemeneia encara està, entre la carretera de Montcada i el carrer d'en Prim gairebé davant per davant de l'entrada de cal Sala i Badrinas. La Terrassa Industrial va ser una gran indústria tèxtil de cicle gairebé sencer (entrava la llana i sortia la peça acabada) constituïda el 1917 per la fusió de tres empreses. La xemeneia de la Terrassa Industrial fou construïda el 1940. Té una base quadrada i fust troncocònic de 45 metres d'alçada.
La quarta xemeneia del barri està situada a la Carretera de Montcada, baixant a mà dreta entre el carrer de Galícia i la benzinera de can Jofresa. Va ser construïda el 1950. És de base quadrada i fust troncocònic amb collarí de quatre motllures escalonades. Havia pertangut a la indústria de tints de cal Trullàs i Palau i després de plegar aquesta a INDTISA (Indústries del Tint, SA) que fa pocs anys va tancar les portes. Les naus antigues s'han enderrocat i recentment s'ha edificat uns nous locals que fan que la xemeneia sigui només parcialment visible des del carrer Galícia.

Noves Aules a l'Escola del Sagrat Cor (1940) - Bocamoll nº 65 de juliol 2008

Avui parlarem de Joaquim Brull i Orriols, una persona que ens va deixar a principis de l'any passat a l'edat de 82 anys, dels quals en va viure més de seixanta en el barri. Com intentarem explicar en aquestes ratlles, Joaquim Brull era una persona tècnicament formada, utòpica, inquieta i més idealista que pragmàtica. Malgrat els seus invents industrials i la seva explotació, no va arribar a convertir-se en un gran empresari. Va deixar constància dels seus pensaments i idees en diverses petites obres que ell mateix va editar en llengua castellana, probablement per no tenir prou domini del català,.
Joaquim Brull havia nascut a Granollers el 25 de març de 1914. A la seva joventut, compaginà el treball, en tallers de cotxes a Granollers, amb l'estudi nocturn de Tècnic Industrial Mecànic. Abans de la guerra, malgrat la seva joventut, va realitzar ja diversos projectes tècnics. En esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936, Brull és elegit president del Comitè de l’Empresa Col·lectivitzada on treballava i a l'agost ingressa a l'Escola d'Aviació de Barcelona; en no tenir, però, l'edat exigida per pilotar avions de caça, entra a l'Escola Popular de Guerra d'Enginyers de Godella (País Valencià). Promogut a tinent en campanya de l'arma d'Enginyers, és destinat al front de Madrid. Segueix el curs de capità i, acabat el curs, és enviat a projectar i dirigir fortificacions i obres a Catalunya i és nomenat Cap del Batalló de Treballadors d'Enginyers, núm. 253. El 8 de febrer de 1939 travessa com a refugiat la frontera francesa i passa pels camps de concentració d'Argelés i de Barcarés. Treballa de mecànic a França, fins que el 2 d'agost de 1940 retorna a l'Estat Espanyol. Joaquim és internat a la presó de Figueres i jutjat per “auxilio a la rebelión”. Condemnat a 10 anys de presó, és posat tot seguit en llibertat condicional i retorna a Granollers, on reprèn el treball. L'any 1941 registra una patent sobre la fabricació de gasògens. És la primera de les moltes amb què, amb els anys, registrarà els seus continus invents. El 1943 es trasllada a Terrassa per estudiar les assignatures pendents per obtenir el títol de Tècnic Industrial Mecànic, que assoleix l'any següent. Brull s'associa amb Ramon Fàbregas i munta un taller (Brull & Fàbregas) per reparar i construir maquinària al carrer de Lepant 153, cantonada amb el carrer de Roger de Llúria Aquesta societat no durarà gaire temps. Els dos socis se separaran i seguiran cadascun pel seu compte.
El 1948 es casa amb Josepa Fontseré i Guitart, amb la qual va tenir tres fills: Elvira, Jaume i Marta. Brull segueix inventant: un ordidor de seda, una conera, un molinet de cafè, un safareig-màquina de rentar, etc. Com va succeir amb Francesc Giralt a primers de segle XX, Joaquim Brull, més tècnic que comercial i financer, no va reeixir, com ja hem dit, a crear cap gran empresa. Trasllada el taller al carrer del Pare Font, on treballa fins el 1961, en què un accident laboral li impedí continuar l'activitat i l'obligà a tancar-lo. El novembre d'aquell any ingressà al Serveis Mèdics de la Mútua fins que el 1964 en fou nomenat Cap de Manteniment i Obres. Va participar en els projectes de dispensaris i d'injectables i en la construcció del nou edifici de 17 plantes...
Com hem dit Brull va plasmar les seves idees en escrits que ell mateix va tenir cura d'editar com: Autobiografia (1914-1984), Informe de la Agrupación (TASME), sobre la catàstrofe ocurrida en Terrassa en fechas 25-9-62, 4-11-62 i 7-11-62, treballs tècnics com El Color en la Industria i Luz i Color, i pensaments, meditacions, il·lusions i suggerències per millorar l'economia i la humanitat, com Sé Feliz, Confidencial i Paraison, i cuidava d'enviar-los a autoritats i personatges de tot el món.
El 1984, en complir 70 anys, Brull es va jubilar de la Mútua de Terrassa que li concedí una medalla. Morí el 7 de gener del 2007.

 

JOAQUIM BRULL, inventor i pensador. - Bocamoll nº 63 de març 2008

Avui parlarem de Joaquim Brull i Orriols, una persona que ens va deixar a principis de l'any passat a l'edat de 82 anys, dels quals en va viure més de seixanta en el barri. Com intentarem explicar en aquestes ratlles, Joaquim Brull era una persona tècnicament formada, utòpica, inquieta i més idealista que pragmàtica. Malgrat els seus invents industrials i la seva explotació, no va arribar a convertir-se en un gran empresari. Va deixar constància dels seus pensaments i idees en diverses petites obres que ell mateix va editar en llengua castellana, probablement per no tenir prou domini del català,.
Joaquim Brull havia nascut a Granollers el 25 de març de 1914. A la seva joventut, compaginà el treball, en tallers de cotxes a Granollers, amb l'estudi nocturn de Tècnic Industrial Mecànic. Abans de la guerra, malgrat la seva joventut, va realitzar ja diversos projectes tècnics. En esclatar la Guerra Civil, el juliol de 1936, Brull és elegit president del Comitè de l’Empresa Col·lectivitzada on treballava i a l'agost ingressa a l'Escola d'Aviació de Barcelona; en no tenir, però, l'edat exigida per pilotar avions de caça, entra a l'Escola Popular de Guerra d'Enginyers de Godella (País Valencià). Promogut a tinent en campanya de l'arma d'Enginyers, és destinat al front de Madrid. Segueix el curs de capità i, acabat el curs, és enviat a projectar i dirigir fortificacions i obres a Catalunya i és nomenat Cap del Batalló de Treballadors d'Enginyers, núm. 253. El 8 de febrer de 1939 travessa com a refugiat la frontera francesa i passa pels camps de concentració d'Argelés i de Barcarés. Treballa de mecànic a França, fins que el 2 d'agost de 1940 retorna a l'Estat Espanyol. Joaquim és internat a la presó de Figueres i jutjat per “auxilio a la rebelión”. Condemnat a 10 anys de presó, és posat tot seguit en llibertat condicional i retorna a Granollers, on reprèn el treball. L'any 1941 registra una patent sobre la fabricació de gasògens. És la primera de les moltes amb què, amb els anys, registrarà els seus continus invents. El 1943 es trasllada a Terrassa per estudiar les assignatures pendents per obtenir el títol de Tècnic Industrial Mecànic, que assoleix l'any següent. Brull s'associa amb Ramon Fàbregas i munta un taller (Brull & Fàbregas) per reparar i construir maquinària al carrer de Lepant 153, cantonada amb el carrer de Roger de Llúria Aquesta societat no durarà gaire temps. Els dos socis se separaran i seguiran cadascun pel seu compte.
El 1948 es casa amb Josepa Fontseré i Guitart, amb la qual va tenir tres fills: Elvira, Jaume i Marta. Brull segueix inventant: un ordidor de seda, una conera, un molinet de cafè, un safareig-màquina de rentar, etc. Com va succeir amb Francesc Giralt a primers de segle XX, Joaquim Brull, més tècnic que comercial i financer, no va reeixir, com ja hem dit, a crear cap gran empresa. Trasllada el taller al carrer del Pare Font, on treballa fins el 1961, en què un accident laboral li impedí continuar l'activitat i l'obligà a tancar-lo. El novembre d'aquell any ingressà al Serveis Mèdics de la Mútua fins que el 1964 en fou nomenat Cap de Manteniment i Obres. Va participar en els projectes de dispensaris i d'injectables i en la construcció del nou edifici de 17 plantes...
Com hem dit Brull va plasmar les seves idees en escrits que ell mateix va tenir cura d'editar com: Autobiografia (1914-1984), Informe de la Agrupación (TASME), sobre la catàstrofe ocurrida en Terrassa en fechas 25-9-62, 4-11-62 i 7-11-62, treballs tècnics com El Color en la Industria i Luz i Color, i pensaments, meditacions, il·lusions i suggerències per millorar l'economia i la humanitat, com Sé Feliz, Confidencial i Paraison, i cuidava d'enviar-los a autoritats i personatges de tot el món.
El 1984, en complir 70 anys, Brull es va jubilar de la Mútua de Terrassa que li concedí una medalla. Morí el 7 de gener del 2007.

 

 

JAUME JORBA i BONASTRE. UN MARXISTA AMB VIDA TRUNCADA - Bocamoll nº 62 de desembre 2007

Tractarem avui dels dos germans Jorba Bonastre: Andreu i Jaume , (especialment d'aquest darrer, mort prematurament), que van viure bona part de la seva vida al nostre barri on encara resideixen un fill i un net de l'Andreu. Els pares de l'Andreu i el Jaume van ser Domènec Jorba i Gordi, de Monistrol, teixidor, i Serafina Bonastre i Bendranas, del Vilar. Serafina morí el 27 de novembre de 1904 a l'edat de 34 anys i Domènec es tornà a casar el 14 de juliol de l'any següent amb Antònia Soler i Clerch, de Berga. El Domènec i la Serafina es van traslladar a Terrassa cap al 1893 on van canviar diverses vegades de domicili.
Andreu, el més gran dels dos germans Jorba Bonastre va néixer el 15 de juny de 1894. Pintor d'ofici, abans de la guerra treballava amb els Duch del carrer Raval, molt coneguts a la ciutat, especialment en Joan que, a més a més, era pintor artístic i escriptor. L'Andreu havia estat també el cafeter de la Societat Coral Joventut Terrassenca, popularment coneguda com “El Coro Vell”. Andreu es va casar el 1920 amb Carme Junyent i Ribas, filadora de cal Fontanals, nascuda el 16 de juny de 1893 a Rajadell. La Carme era filla d'Isabel Junyent i Dalmases de Sant Mateu de Bages (germana del fabricant de maquinària tèxtil Francesc Junyent), i de Victòria Ribas Moncunill, de Rajadell. L'Andreu i la Carme van tenir dos fills: Anselm que resideix al barri i Domènec que va morir el 28 d'agost de 1999 a l'edat de 78 anys i que va treballar de caixista a Gràfiques Minerva, la impremta Morral i finalment en el Diario de Tarrasa, on també va exercir de periodista esportiu durant més de vint anys. Per aquest motiu, el 27 de gener de 1987, el Diari li va retre un homenatge. Andreu Jorba va ser un dels presidents del club de futbol Monumental. D'ideologia republicana, el 1924 va formar part com a tresorer de la Junta de la Fraternitat Republicana (Casa del Poble) que llavors presidia Samuel Morera.
Jaume, segon fill del matrimoni Jorba Bonastre va néixer el 15 d'abril de 1904. D'ofici teixidor, era un gran aficionat a la fotografia i a la muntanya. Jaume estava afiliat al Bloc Obrer i Camperol, un partit d' ideologia marxista que tenia la seu en un pis sobre el Bar Català, en el número 78 del carrer de Sant Francesc. A les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, Jorba va ser candidat en una llista testimonial que va presentar el Bloc. Mentre les tres grans llistes: Bloc Catalanista Republicà, Coalició Monàrquica i Associació Catalanista van treure respectivament 3680, 1980 i 1587 vots, els candidats del BOC que només es presentaven en els districtes tercer i quart treien entre una trentena i una seixantena de vots. Concretament Jaume Jorba, que es va presentar en el districte quart, va obtenir 61 vots. Les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 van ser molt bipolaritzades entre les candidatures de Coalició d'Esquerres republicanes i Catalanistes (Bàsicament Esquerra Republicana de Catalunya) i el Front d'Ordre (Lliga, Tradicionalistes i Partit Radical). Els marxistes terrassencs van també presentar candidatura amb el nom de Front Obrer i van obtenir 347 vots. Jaume Jorba va figurar en la llista del Front Obrer amb noms com Pere Vigués, Francesc Olivé, Josep Francino i d'altres, que tindrien una presència notable entre els dirigents republicans en la guerra civil que aviat esclataria.
Un tifus va truncar la vida de Jaume Jorba que va morir el 28 de novembre de 1935 amb només 31 anys. El seu fèretre fou traslladat al cementiri vell cobert amb els símbols comunistes de la falç i el martell.

 

VALENTÍ PIQUÉ, COFUNDADOR DE LA PARROQUIA DE SANT VALENTÍ - Bocamoll nº 61 de septembre 2008

El 9 de gener passat ens va deixar a l'edat de 87 anys Valentí Piqué i Arola, que pel seu antic veïnatge al nostre barri i per la seva abnegada dedicació a la Parròquia era molt conegut i estimat pels veïns. Valentí Piqué va deixar, vídua, la Josefina, tres fills, l'Antoni, la Maria i el Xavier, sis néts i tenia en camí dos besnéts. Encara que el Bocamoll núm. 59 del març ja es va fer ressò del traspàs, volem explicar avui la seva més desconeguda trajectòria personal.
El Valentí era fill de Mura, població propera a Terrassa però que pertany ja a la comarca del Bages, on va néixer el 28 d'octubre de 1919 en el si d'una família pagesa propietària de terres que tenia una nombrosa fillada. Valentí va ser un dels 12 germans. Quan les famílies pageses eren tan nombroses era evident que no tots els fills podien continuar vivint de les propietats i els pares havien de vetllar per encarrilar el futur dels seus fills. El pare del Valentí va creure que aquest no era massa adequat per seguir a la pagesia. Això el va beneficiar ja que li va permetre estudiar i el va enviar a una escola religiosa de Begues (Baix Llobregat). Dues germanes seves van marxar a Terrassa, on van treballar de teixidores a cal Sala i Badrinas. Quan el juliol de 1936 va esclatar la guerra civil, el Valentí estava a la casa d'estiu que l'orde religiosa tenia al Montseny. Atemorit pels excessos dels incontrolats contra els religiosos, Valentí s'escapa a peu amb un company fins a la casa d'un altre company d'estudis a Calldetenes, d'on retornà a la casa pairal de Mura. Quan la seva quinta va ser cridada a incorporar-se a files, Valentí, un seu germà i altres muratans s'amaguen en els boscos propers per evitar ser enviats al front. Una germana els portava cada dia el menjar, que recollien en un lloc convingut. Una delació fa que un dia els germans Piqué trobin en aquest lloc la policia, que els deté. En el camí de tornada opten per intentar la fugida. Malgrat que la policia els tirotejà, Valentí en va sortir il·lès.
A la postguerra Valentí busca feina a Terrassa. Un treball temporal a la finca de Moià de la família terrassenca Puigarnau, li permet conèixer la que seria la seva esposa Josefina Fàbregas i Fontfreda, administrativa de l'Ajuntament de Moià i l'única filla supervivent d'un botiguer del poble, amb qui es casaria el 12 d'octubre de 1947. El matrimoni s'instal·laria en un pis del número 60 del carrer del Pare Font on va residir prop de 60 anys.
Valentí va entrar a treballar al despatx de la indústria d'acabats Manufactura Tèxtil SA de la Rasa, on va estar fins el 1977 en què va pactar amb l'empresa, ja en crisi, la jubilació anticipada. Valentí va, a més a més, treballar fora jornada de comptable de l'ebenista de Sant Pere, Joan Datzira, mentre que la seva muller Josefina va entrar a treballar de cosidora d'errades a cal Costa i Blasi i va arribar a ser la secretària del Sr. Ramon Costa.
Valentí va col·laborar amb la Parròquia de Sant Valentí des dels seus començaments el 1962 a l'església de les Germanes Agustines, fins al punt que Mossèn Andreu el qualificava de cofundador de la Parròquia. Valentí aconseguí amb tenacitat la compra d'un orgue per a la Parròquia i, malgrat no tenir estudis musicals, fou fins al 2003 el seu organista i fundà el Cor Parroquial que dirigí fins al 1997. El 19 de febrer de 1995 amb motiu del 25è aniversari del cor rebé un homenatge. Va dirigir des de 1985 fins al 1998 un nombrós grup d'havaneres, “Els Timoners d'Ègara”, format per jubilats que va actuar en més de 200 ocasions.
La ciutat li reconegué la seva generosa i altruista dedicació a la música, al barri i a la Parròquia nomenant-lo el 1987 Terrassenc de l'Any.

 

ELS PUIG UNA FAMILIA REPUBLICANA I LAICA - Bocamoll nº 60 de juny 2008

El febrer passat una esquela en el diari local ens recordava el segon aniversari de la mort en un desgraciat accident d'un estimat veí del barri de tota la vida, en Jordi Puig i Pascual. Els avis paterns de Jordi Puig van ser Antoni Puig i Riussech i Teresa Codina i Prat, naturals de Vacarisses, població on van residir fins que cap al 1870 van traslladar-se a Terrassa. El matrimoni va tenir quatre fills: Mateu, Josep, Pere i Antoni. El Pere i l'Antoni es van identificar amb la causa republicana i es van adherir a Unió Republicana, un partit format el 1903 amb l'aliança de totes les faccions republicanes a excepció dels federals. Aquesta aliança, tan reiteradament propugnada, va aixecar la moral del republicanisme espanyol. L'eufòria arribà també a Terrassa. Aquell mateix any en les eleccions a diputats el candidat republicà Josep Roca i Roca va guanyar Sala a la ciutat de Terrassa i es va constituir la Fraternitat Republicana i la Casa del Poble.
Pere Puig i Prat, teixidor, nascut a Terrassa el 13/9/1876 i casat el 1899 amb Magdalena Bellach i Lleonart el trobem formant part el 1905 de la Junta directiva de la Fraternitat Republicana i també de cafeter de la Casa del Poble. El seu germà Antoni Puig i Prat, paleta i aprestador, va néixer el 8 de maig de 1881 al carrer del Gall, llavors del poble de Sant Pere de Terrassa. Coherent amb el seu pensament laïcista, Antoni s'uní sense cerimònia civil ni religiosa amb Adela Pascual i Luengo amb qui va tenir quatre fills: Ivanof, Francesca, Amadeu i Jordi que no van batejar, fet avui habitual, però molt minoritari en aquells temps. El 1922 Antoni Puig va comprar per 500 pessetes un solar al carrer del Pare Font cantonada al de Sant Sebastià on van construir la seva casa que fa unes tres dècades que s'enderrocà per construir-hi l'actual bloc de pisos. Adela Pascual compartia amb Antoni Puig l'ideari republicà i laïcista. El seu pare Basili Pascual i Mora pertanyia també a Unió Republicana i havia format part de la Junta Municipal del districte II. A la postguerra Adela, amb 55 anys, vídua i amb dos fills menors, va ser processada pel Jutjat Militar núm 1 de Terrassa acusada d'auxilio a la rebelión per les autoritats franquistes. L'escrit d'acusació assenyalava que era “de ideas rojas y mostraba extraordinaria satisfacción cuando el ejército marxista tenia algun éxito”. Obtingué la llibertat condicional el 20 d'abril de 1943. El seu fill Amadeu que va ser mobilitzat al front, deixà la seva muller i una filla a Terrassa quan marxà a l'exili a França on formà una nova família i no retornà més a la nostra ciutat. L'altre fill, l'Ivanof abans de la guerra treballava a la fàbrica de xocolata Piera i Brugueras i pertanyia al POUM, un partit comunista i antiestalinista perseguit per les autoritats republicanes després dels fets del maig de 1937. En esclatar la guerra Ivanof va formar part de les milícies antifeixistes i, amb quan l'entrada dels nacionals el gener de 1939, va optar per amagar-se a la casa familiar del carrer del Pare Font. Poquíssims van ser els casos d'amagats en el propi domicili pel risc de ser descoberts. A Terrassa el cas més conegut és el Giordano Moya. Aquest, però, quan amb el temps es van anar concedint indults i es va anar diluint la repressió, va tornar a sortir per fer vida normal, mentre que Ivanof va romandre amagat fins al 21 d'abril de 1952 que va morir de tuberculosi pulmonar quan tenia només 43 anys dels quals més de 13 els havia passat tancat a casa. La família va intentar fer un enterrament discret i catòlic perquè passés desapercebut, la qual cosa no va aconseguir. La versió de la família que Ivanof havia retornat malalt a casa feia poc temps va ser oficialment admesa. Possiblement no interessava a les autoritats de l'època remoure un cas que demostrava que, malgrat que la guerra i la repressió posterior havien oficialment acabat, hi havia gent que no se'n refiava i tenia encara por.

 

JOAN NAVARRO I TORRELLA, UN FABRICANT LAÏCISTA - Bocamoll nº 59 de març 2007

Fa prop d'un any, va tancar les portes “Sábanas Navarro”, un comerç situat en el carrer Goleta tocant al Raval. Era l'últim testimoni d'una llarga trajectòria industrial i comercial lligada al nostre barri per la seva ubicació física en el carrer Avinyó i pel seu creador, Joan Navarro i Torrella, que, com explicarem, va ser un personatge interessant. Avui encara podem veure el rètol dels Navarro en el local que ocupava i que actualment fa la funció de garatge i que també aixopluga la biblioteca municipal Salvador Utset.
Joan Navarro va néixer a Olesa el quatre de març de 1.883, fill d'Agustí Navarro Jorba i Rita Torrella i Mas. Va ser batejat el dia 11 del següent a l'església de Santa Maria d'aquella població. Navarro va treballar a la Colònia Sedó d'Esparreguera fins que als divuit anys va venir a Terrassa i va fixar la seva residència al carrer Avinyó on va adquirir sis casals que agafaven del número 17 al 27 d'aquest carrer i el 32 del carrer Gasòmetre. A final dels anys vint, Navarro va instal·lar en el seu local dos telers amples amb els quals va treballar a mans fins a la guerra civil. Acabada la guerra, Navarro, comprovant l'escassetat d'alguns gèneres tèxtils, es va posar a fabricar llençols i estovalles pel seu compte. Al mateix lloc, va obrir també una botiga en què venia a l'engròs i a la menuda els articles que fabricava. Navarro va augmentar els telers amples fins a sis, i va posar nou telers estrets més a nom de la seva muller, apart de donar feina a drapaires (teixidors amb telers propis que treballen per a tercers). Anys més tard, quan es va jubilar, va arrendar la fàbrica a Tejidos Argemí SA, propietat de Francesc Argemí i Pous conegut popularment per “El peces”. Després de la mort de Navarro, ocorreguda el 10 de novembre de 1965, la fàbrica no va trigar gaire temps a tancar, mentre que l'activitat comercial dirigida per la seva filla Rita, va continuar fins a principis dels noranta, que va tancar la botiga del carrer d'Avinyó i va continuar només en el carrer Goleta fins que, com hem dit al principi, fa poc més d'un any que va tancar definitivament.
Joan Navarro era republicà, laïcista, i soci de la Casa del Poble del carrer Cremat. El 1925, en plena dictadura de Primo de Rivera, Navarro era el vicepresident de la Fraternitat Republicana (el president era Samuel Morera, que durant la República seria alcalde de Terrassa en diversos períodes). Una característica que definia els republicans de l'època era l'anticlericalisme i Navarro era un convençut d'aquesta causa. El 23 d'octubre de 1915 es casà amb Josepa Bruix i Busquets els pares de la qual, el marbrista Josep Bruix i Humet, de Castellar, i Ramona Busquets i Olivella de Sentmenat eren laïcistes militants (ambdós van ser enterrats civilment), i pertanyien a la “Sociedad Democràtica La Defensa Civil”, creada el 1919 i continuadora de la “Sociedad de Entierrros Civiles” registrada el 1903, que aplegava els que volien ser enterrats al marge de l'església. El 1925 presidia La Defensa Civil Nicolau Busquets, que probablement era un germà de la muller de Navarro.
La Defensa Civil no es va dissoldre fins que en plena guerra civil amb l'església catòlica perseguida i marginada i amb el laïcisme doctrina oficial de l'Estat, la seva existència no tenia ja raó de ser. El 23 de maig de 1937 en una assemblea de La Defensa Civil celebrada en l'Orfeó Terrassa, els socis van acordar per majoria la dissolució definitiva de la societat i van nomenar una comissió liquidadora formada per Joan Navarro, un altre veí del barri, Ricard Domènech (Carretera de Rubí, 67), Baptista Querol, i Espartacus Puig (un líder sindical que a la postguerra seria executat). Curiosament, les circumstàncies legals i polítiques de cada moment van fer que Joan Navarro i Torrella, un militant del laïcisme, fos batejat, s'hagués casat i fos enterrat segons els ritus de l'església catòlica.

Conflictes entre Forns i Veïns (2) - Bocamoll nº 58 de desembre 2006


En el darrer Bocamoll, vam donar a conèixer la correspondència inèdita, que tenim en els nostres arxius, que es va creuar entre el polític republicà, periodista i autor teatral, Josep Roca i Roca que defensava els interessos del seu cosí nebot Jaume Gibert i Tarrida, i Martí Alegre i Puig,escriptor i també polític, catalanista i fundador de l'Avenç Autonomista. Explicàvem el conflicte creat entre Gibert i els veïns a causa de les molèsties i els perills que comportaven els seus forns de rajoleria i que va acabar amb l'ordre municipal de tancament d'un dels forns. Els intents de mediació de Roca i Roca per evitar el tancament definitiu d'aquest forn no tan sols no van reeixir, sinó que els veïns, encoratjats per l'èxit d’aquesta primera demanda, no van trigar a moure's per aconseguir el tancament també d'un segon forn que Gibert tenia al carrer de Roger de Llúria, la construcció del qual era anterior a la del que s'havia fet tancar.
Així, el 26 de juny de 1909, Eulàlia Rovira, Pere Alegre, Ramon Feiner, Magina Turu, Moisès Guillemot, Josep Clapés, Jaume Raventós i Jaume Calders, propietaris els uns i simples residents altres, presenten una instància a l'ajuntament demanant el tancament del segon forn del Gibert. El dia 30 l'ajuntament acorda passar la demanda a informe de la comissió de foment i de l'arquitecte municipal Melcior Vinyals, amb el prec del regidor republicà Francesc Turu i Padrós que es fes constar que el forn era anterior a la construcció de les cases afectades. Amb el precedent de l'altre forn que ja s'havia fet tancar, amb l'agreujant que aquest estava encara més proper a les cases, i aplicant el Reial Decret de 19 de juny de 1861 que no permetia concedir llicències de forns a menys de 150 metres d'una població, l'Ajuntament, el 17 d'agost següent, va acordar donar un termini de 30 dies a Jaume Gibert i Tarrida per tancar i ensorrar el segon forn. El 12 d'octubre, Jaume Gibert presenta un recurs d'alçada contra l'acord municipal perquè es faci arribar al Govern Civil. Gibert al·lega que l'acord municipal vulnera el dret de propietat, que li causa un perjudici tan greu com irreparable, que impossibilita l'exercici de la indústria, que impedeix l'aprofitament de les terres per al fi amb què es van adquirir, i finalment demana per estricte justícia -diu- la suspensió de l'execució de l'acord municipal fins a la resolució definitiva del recurs.
No tenim constància de la decisió del Govern Civil, però de ben segur que devia ser contra Jaume Gibert, ja que en els propers anys ja no trobem els seus forns de rajoles en els llibres de matrícula industrial. A la banda sud de la carretera de Montcada el 1910 només hi trobem el forn de Miquel Gibert al carrer Rubí i el d'Ignasi Plans i Grau en el carrer de Gasòmetre. Plans havia format part de comitès republicans com Miquel Gibert, si bé Gibert en els Comitès de la facció possibilista primer i centralista després, mentre que Plans pertanyia a la facció progressista. L'any següent -1911- ja no consta el forn d'Ignasi Plans i el 1914 tanca també l'últim, el de Miquel Gibert. L'expansió d'habitatges i altres construccions en el barri, gran part d'elles sobre terrenys comprats o acensats als Gibert, havien fet impossible la coexistència entre aquesta activitat industrial i els seus residents.

Conflictes entre Forns i Veïns (1) - Bocamoll nº 57 de setembre 2006

En l'últim Bocamoll explicàvem que a finals del segle XIX i als primers anys del XX, els Gibert explotaven diversos forns de rajoles i acabàvem dient que la construcció de noves cases cada vegada més acostades als forns va crear conflictes amb els nous veïns, A principis de 1909, l'Ajuntament va acceptar la reclamació dels veïns per les molèsties que causava un dels forns de Miquel Gibert situat a l'extrem del carrer de Llúria, i va ordenar el seu tancament i ensorrament. Gibert fa un recurs al Govern Civil i busca trobar influències. Amb aquesta intenció, el 28 de març escriu una carta a la seva cosina Esperança Roca i Roca, abadessa del monestir cistercenc de Valldonzella i germana del polític republicà Josep Roca i Roca. L'abadessa li contesta que no pot fer res, que no té cap relació amb aquell organisme i que tampoc hi té cap amistat personal. El 17 d'abril la Comissió Provincial falla contra el recurs de Gibert. El 5 de maig següent, a l'edat de 57 anys, mor Miquel Gibert. El seu fill Jaume Gibert i Tarrida, ho atribueix al disgust que li va causar l'ordre de tancament del forn i desesperat, demana al seu cosí el polític republicà resident a Barcelona Josep Roca i Roca que intenti un acord amb els veïns reclamants que aturi el tancament del forn. Roca i Roca contacta amb Martí Alegre i Puig, polític catalanista, fill d'un comerciant de grans del Raval i germà d'una propietària afectada, que devia ser el promotor de la protesta i li explica i retreu la desesperació en què es troba Jaume Gibert amb el perill que aquest faci un disbarat. Martí Alegre li contesta que és just que els veïns que reben els fums es queixin com ho faria qualsevol persona que tingués un fumador al costat que li anés tirant el fum a la cara, que els Gibert han volgut aprofitar tant les terres que han arribat fins a tocar dels patis dels veïns i a deixar un pas de carrer ben just per a un carro, amb perill que es produeixin desgràcies. Li explica el cas d'una noia que, com a conseqüència d'una caiguda al rebaix, ha quedat boja i que, en reclamar la seva mare a en Gibert, aquest li va contestar que a casa seva feia el que li donava la gana. Alegre li diu també que Gibert havia fet vessar la paciència dels veïns. Li recorda que ja es va fer una reunió a l'Ajuntament presidida per l'alcalde Vallhonrat entre Gibert i els veïns afectats i que el primer es va descompondre i va insultar els veïns, cosa que obligà l'alcalde, després de cridar-li l'atenció, a donar per acabada la reunió. Alegre també recorda que es va intentar una entesa entre l'advocat Sr. Salas en representació de Gibert i el Sr. Josep Tobella (Mutlló) en representació dels veïns, sense cap resultat i que no va ser fins després que es va enviar l'expedient a la Diputació. Alegre desmenteix per ridícul que s'hagi dit que la intervenció de la seva família sigui deguda al fet que Gibert no comprava el gra a la seva botiga. I acaba dient-li que ell és només un dels afectats i que està obert a fer un tracte amb Gibert, però sense renunciar al tancament del forn.
Roca i Roca contesta a Alegre mostrant-se sorprès de la seva proposta, que passa -diu- “per privar al meu parent de la seva indústria. Entenc en canvi segueix- que el que s'ha d'arbitrar és buscar un mitjà pel qual pugui continuar exercint-la, evitant als veïns les molèsties dels fums i als vianants els perills que vostès diuen existeixen”. Roca adverteix també que l'ordre afecta només a un dels dos forns, i que encara pot entaular un recurs contenciós contra l'acord de l'Ajuntament i que per tant, queda molt camí encara per córrer, i acaba oferint la seva predisposició a arribar a un pacte que no va arribar a bon port. En el proper Bocamoll seguirem el tema.

El Forn de Rajoles - Bocamoll nº 56 de juny 2006

En el Bocamoll núm. 30 (març del 2000) i en altres ocasions, ja hem parlat dels Gibert, que tenien la casa pairal en la carretera de Montcada cantonada amb Sant Francesc banda est, i que els més antics del barri encara recordem. La casa era coneguda amb el nom de can Macià, que era el nom amb què era conegut Maties Gibert i Satlari, que va ser-ne el comprador l'any 1844. Aquesta propietat era força important i no va ser adquirida per a explotació agrícola, sinó per aprofitar les seves terres argiloses per fabricar rajoles. La rajoleria era l'activitat principal dels Gibert, encara que a més a més en la masia tenien un molí d'oli i posteriorment van tenir d'altres fonts d'ingressos, com rendes de censals i d'arrendaments d'edificacions que havien construït en aquests terrenys, com era el cas per exemple del Cafè de l'Aranya del carrer de Rubí, actualment del Pare Font, del qual hem parlat també en altres ocasions.
El lloc exacte on estaven situades aquestes petites bòviles avui és difícil de precisar. La major part dels carrers del barri no estaven oberts del tot, i alguns forns quedaven tan separats de les cases properes que no tenien número de carrer. En la matrícula industrial de 1898-1899 estan registrats un forn de 60 metres cúbics de capacitat al carrer de Rubí, 72 i un altre de 50 metres cúbics en el mateix carrer sense número, a nom de Miquel Gibert Roca i un altre de 60 metres cúbics a nom del seu cosí Domènec Gibert i Cardús.
Per una instància conservada en l’AHC sabem que el 2 de gener de 1901 Miquel Gibert i Cardús de 26 anys, resident al carrer de Rubí, 74 demana permís per posar un forn de rajoleria de 50 metres cúbics de capacitat en un camp de la seva propietat de dos-cents metres quadrats a 10 metres de distància de l'última casa de la carretera de Rubí. El 24 de gener s'aprova la sol·licitud. El 14 de gener de 1904, el mateix Miquel Gibert va demanar permís per obrir encara un altre forn de rajoleria en el camp conegut per Postius, amb l'objecte d'eixamplar el seu negoci i ampliar el forn que ja tenia en un terreny de la seva propietat contigu al camí de Rubí. Com que la instància no aclaria la distància entre el forn i l'habitatge més proper, la demanda va ser exposada a informació pública i també al Butlletí Oficial de la Província. No va haver-hi reclamacions i el permís es va concedir en la sessió municipal del 5 d'abril de 1904.
No eren els Gibert els únics industrials rajolers establerts a la zona. En la matrícula industrial de 1905 trobem a més a més un altre forn de 100 metres de capacitat al carrer de Sant Marian propietat de Jaume Cardús i Roca i encara un altre forn de 50 metres cúbics a la carretera de Montcada explotat per Jeroni Morera i Cañellas.
No van passar, però, gaires anys que, amb la construcció de cases noves prop dels forns, hi hagués conflictes. Les molèsties dels fums dels forns, afegides als perills d'accidents pels desnivells dels rebaixos i d'incendis per la proximitat del foc dels forns van enfrontar els Gibert amb els seus veïns, la majoria dels quals havien construït les cases sobre terrenys acensats pels mateixos Gibert. Aquests conflictes els explicarem en el proper Bocamoll.

La Festa del Sagrat Cor (1929) - Bocamoll nº 55 de març 2006


En altres ocasions que hem tractat l'escola i la capella de les germanes Agustines, hem explicat que l'escola es va inaugurar el setembre de 1913, i que va estar a càrrec de les germanes de la Puríssima o Concepcionistes fins que les Agustines les van rellevar el març de 1924. També hem explicat que la Capella, dedicada al Sagrat Cor de Jesús, es va aixecar junt amb l'escola al carrer del Pare Font, llavors anomenat de Rubí, també el 1913.
El 1920 -no tenim constància que s'hagués fet els anys anteriors-, les germanes de la Puríssima van voler celebrar solemnement la Festa del Sagrat Cor. Els actes, de matí i tarda, es van dur a terme el 10 de juliol. Aquell dia de bon matí es va celebrar una missa de comunió on va fer el sermó el Rvd. Antoni de Font de l'Escola Pia de Terrassa, i a les deu tingué lloc un ofici solemne celebrat pel Rvd. Ramon Borràs en què l'Orfeó Montserrat dirigit per Mossèn Rodamilans va cantar la popular missa “Mare de Déu de Núria”.Va predicar el Dr. Joan B. Font prevere de Badalona. A la tarda es celebrà un Trisagi cantat per l'escolania de la parròquia del Sant Esperit que també dirigia Mossèn Rodamilans. Tot seguit sortí una processó en la qual obria la marxa la creu de la capella, seguida per les nenes del col·legi, les noies de l'Apostolat de l'Oració -associació pietosa instituïda en la parròquia del Sant Esperit el 1886-. El diari El Dia del dimarts següent esmenta també l'assistència a la processó d'Escola Catalana amb quitxalla que duia llaçades barrades. No coneixem cap entitat terrassenca amb aquesta denominació, però pel nom, l'època i l'exhibició de signes catalans, fa creure que el cronista deu referir-se a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, que des del 1918 tenia delegació a Terrassa. El penó principal de la processó el va portar l'alcalde accidental Francesc Salas i Ballber que substituïa l'alcalde titular Emili Soler i Anglada. Ambdós havien estat elegits per l'Associació Nacionalista en les eleccions municipals de novembre de 1917. Els cordons del penó principal els havien de portar l'autoritat judicial i la militar, però només consta l'assistència de la primera, representada pel jutge Sr. Bosch. Seguien al penó principal l'Ajuntament en corporació, la Banda Municipal i la custòdia sota tàlem portada pel Rvd. Vilella director de l'Apostolat acompanyat pels Drs. Homs i Ferrer. Tancaven la comitiva religiosa els patrons Joan Cardona i Pau Taulé, i la Junta d'Obra presidida pel Prior de la Parròquia Dr. Josep Molera.
El recorregut de la processó va ser: carrer de Rubí, Prim, carretera de Rubí, carretera de Montcada, Passatge Comerma i novament carrer Rubí. En acabar la processó es donà la benedicció en el carrer mateix.
La celebració de la Festa del Sagrat Cor el 1920, només coneixem que s'hagués repetit l'any següent, concretament el 10 de juliol de 1921, i encara amb molta menys solemnitat que l'any anterior. Una anècdota curiosa d'aquestes dues festes va ser el sorteig d'una imatge del Sagrat Cor. No sabem, però, si els números eren venuts per recaptar fons, o bé si eren regalats entre els fidels assistents als actes.

Joan Prat i Castella, Alcalde de la CNT(1939) - Bocamoll nº 54 de desembre 2005

En el darrer BOCAMOLL, explicàvem que el 1919 la policia va descobrir explosius en una casa del carrer Roger de Llúria i que el llogater de la casa era un jove treballador de la fàbrica Costa i Blasi de 22 anys, Joan Prat i Castella. Avui parlarem d'aquesta persona que, amb el temps, esdevindria un líder sindicalista d'ideologia llibertària i arribaria a ser alcalde de la ciutat; l'últim de la Terrassa republicana.
Joan Prat i Castella va néixer a Mataró. Era fill de Dionisi Prat i Albert, de Cabrera de Mar, i de la seva primera muller Teresa Castella i Tarré, de Terrassa. Va quedar molt jove orfe de pares. La seva mare morí quan Joan Prat tenia només quatre anys. La segona muller del seu pare, Paula Rafeques i Comellas, li féu de mare amb tanta dedicació com ho hagués pogut fer la mare natural. El 1915 trobem a Joan Prat censat en el número 74 del carrer del Pare Font que feia cantonada amb el carrer de Sant Sebastià- junt amb la seva madrastra Paula, els seus germanastres, Francesca i Pere Prat i Rafeques, els seus oncles Toni Rafeques i Mª Rodoreda Ullés i una filla d'aquests dos últims. En el cens de 1920, trobem ja Joan Prat residint en el carrer Roger de Llúria, 65. En el número 69 del mateix carrer vivien uns altres oncles seus; la Teresa Rafeques i Comellas i Llorenç Feiner i Magench. Aquest últim, com ja vam explicar en aquesta mateixa secció del Bocamoll del primer trimestre d'enguany, va ser assassinat el 6 de novembre de 1918 en un atemptat.
Joan Prat es va casar amb la teixidora sabadellenca Dolors Obrador i Vila, i va entrar a treballar a cal Juncosa de les mitges. Va ser-ne encarregat, i segons el testimoni de les seves filles, estava molt ben considerat per l'empresa fins al punt que quan passava dies absent del treball per estar amagat per les seves activitats sindicalistes, li reservava el lloc de treball i fins i tot li havia proposat de muntar un petit negoci de punt, la qual cosa Prat no va acceptar. Prat dedicava el seu temps lliure a l'activisme sindical i a la defensa de treballadors que, per ignorància, eren víctimes dels abusos d'alguns patrons. Prat es convertí en un líder a Terrassa del sindicat llibertari de la CNT. Quan els fets del 6 d'octubre de 1934, Prat fou detingut i amb Companys i d'altres, empresonats en un vaixell ancorat en el port de Barcelona . Durant la guerra civil, Prat assistí com a delegat en un congrés de la CNT a València. Abans d'acabar la guerra, Prat deixa la seva dona i les seves filles per ajuntar-se amb Mª Carim, una empleada de l'Ajuntament.
A principis de 1939 la resistència militar republicana s'ensorrà i anaven cridant més lleves. L'alcalde de Terrassa Marcel·lí Sàbat i altres regidors van ser cridats a files i, amb els relleus, Prat entrà de regidor per la CNT en el ple del 14 de gener. Posat a votació el càrrec d'alcalde, Joan Prat és elegit amb 18 vots a favor i 12 en blanc. El mandat de Prat va durar només 11 dies. El dia 26 les tropes “nacionales” entraven a Terrassa. Prat és dels últims que, amb la seva companya Maria Carim, abandona la ciutat cap a la frontera francesa. La seva primera muller i la seva filla petita es queden a Terrassa, mentre que la Paulina -la filla gran-, que exercia de mestre de discapacitats psíquics a Matadepera, marxa també a l'exili, fins que, reclamada per la mare, retorna un any després. La vida de Dolors Obrador i les seves filles a la postguerra va ser molt dura. Van haver de patir discriminacions, interrogatoris, registres i vexacions, especialment la Paulina, que havia col·laborat durant la guerra en el diari anarcosindicalista Vida Nueva.
Joan Prat, exiliat a França, és internat en el Camp d'Argélers. Aconsegueix, però, fugir-ne i marxar primer a la República Dominicana i finalment a Veneçuela, on es dedica al comerç i aconsegueix viure còmodament amb la seva companya Mª Carim, amb la qual tindrà 5 fills més. Mor a Veneçuela el 28 de setembre de 1974 a 78 anys.

------------------------------------------

La policia troba bombes per atemptats (1919) - Bocamoll nº 53 de setembre 2005

En el BOCAMOLL número 27, de juny de 1999, explicàvem que, com a conseqüència de l'atracament a l'oficina de la Caixa de Terrassa el 20 de setembre de 1923 en el qual resultà mort el sometenista Castella, la policia verificà diversos escorcolls en el barri, concretament en la casa de Marian Parera del carrer Sant Sebastià,113 i en algunes barraques seves del carrer de Rubí, actual Pare Font i de can Bosch de Basea. Fou trobada una pistola, municions i quatre bombes explosives. La policia detingué Marian Parera, pagès, de 52 anys, els seus fills Dolors i Josep, el seu gendre Francesc Carné, i Isidre Català i Cruells dispeser de la casa i president del Sindicat Únic de Terrassa.
Avui explicarem que no va ser aquesta la primera vegada que la policia trobava explosius en alguna casa del barri. Quatre anys abans, el 1919, en un període en què els conflictes socials i laborals i el pistolerisme eren el pa de cada dia, la policia ja va descobrir bombes en una casa del barri. El diari terrassenc El Dia del divendres 9 de maig de 1919 publicava: “Es diu amb molta insistència, sense que hagi estat possible comprovar la veracitat del rumor públic, que hi ha hagut qui ha fet declaracions molt detallades respecte als atemptats personals ocorreguts en nostra ciutat d'un temps ençà, el que fa esperançar que ben aviat s'aclarirà el misteri i es sabrà com s'organitzaven i qui els executava”.
El Dia de l'endemà 10 de juny confirmava que per les declaracions d'alguns detinguts s'havien conegut detalls interessants respecte als atemptats personals dels darrers temps. El jutge de 1ª Instància de Terrassa, Ximènez de Embrun, manifestava que havia pres declaració a un dels detinguts, el qual espontàniament descobrí tota l'organització dels atemptats i la manera com s'efectuaven. Segons aquesta declaració, els autors dels atemptats formaven una quadrilla composta de diversos individus, els quals estaven a sou del Sindicat i cobraven de 150 a 250 pessetes per cada atemptat, segons la magnitud del delicte. Cometeren atemptats personals, actes de sabotatge contra els carros que portaven peces, etc. Estaven detinguts alguns dels principals autors i se sabien els noms de tots els que formaven la quadrilla que es confiava detenir aviat.
Per una altra confidència es denuncià que en una casa de la nostra ciutat hi havia un dipòsit de bombes. S'hi efectuà un primer registre sense que fos possible descobrir res.
“Ahir -segueix El Dia-, els agents Srs. Rodríguez i Artés tornaren a registrar detingudament aquesta casa i descobriren en una raconada de molt difícil accés que formava la teulada, tres bombes, vàries càpsules, trossos de metralla, llibres i fullets anarquistes. Les bombes eren tubulars, de planxa de ferro de poc espessor, d'uns cinc centímetres de diàmetre i d'uns vint-i-cinc de llargada l'una i d’uns deu centímetres de llargada les altres dues, i duien una metxa d'uns dos centímetres de llargada. Els llibres eren tots anarquistes, molt ben enquadernats i n'hi havia bastants. No fou possible detenir l'individu acusat per haver desaparegut. Temps enrere va ser detingut per la guàrdia civil, però més tard fou posat en llibertat. Es tractava d'un jove obrer, conegut de temps per les seves idees anarquistes.”
Malgrat que El Dia, com la resta de la premsa estava sotmès a censura prèvia, que va tatxar l'adreça de la casa on es van localitzar els explosius, hem conegut per unes fitxes manuscrites que deixà Salvador Utset que era la del carrer Roger de Llúria, 65. Consultat en l'Arxiu Històric de Terrassa el cens de l'època, hem pogut identificar també la persona que hi vivia i que es va fer escàpol. Es tracta de Joan Prat i Castella, un sindicalista i anarquista que seria durant la guerra civil l'últim alcalde republicà de Terrassa. Joan Prat és un personatge molt desconegut al qual dedicarem el proper escrit.

------------------------------------------

El Trasllat del Santíssim a la Capella del Sagrat Cor (1915) - Bocamoll nº 52 de juny 2005

Quan en el número 29 de Bocamoll - desembre de 1999 - vam dedicar aquesta secció al 75 aniversari del Col·legi de les Agustines, ja vam advertir que aquesta efemèride no commemorava la creació de l’escola, sinó l’arribada de les Germanes Agustines al col·legi. L’escola havia començat el setembre de 1913 a càrrec de les religioses de la Immaculada Concepció, les quals van regir-lo fins al març de 1924, moment que van ser rellevades per les Agustines.
Junt amb l’escola i a indicacions del bisbe de Barcelona Dr. Laguarda es va aixecar també una Capella anomenada del Sagrat Cor. Va ser-ne el fundador el Revd. Tomàs Pursals, llavors ecònom de la Parròquia del Sant Esperit a la qual pertanyia el barri, amb l’ajuda de diversos veïns molt especialment la de Joan Cardona i Llonch, industrial tintorer que en va ser el principal benefactor.
Dos anys després de la fundació de la capella, es va dur a terme el trasllat del Santíssim des de l’església del Sant Esperit. L’acte es feu amb gran solemnitat el diumenge quatre de novembre de 1915 i va representar un gran esdeveniment per a la gent de creences religioses del barri.
Abans d’aquesta diada noies del barri van recórrer les cases recollint almoines per adquirir una custòdia, un capó i una llàntia per a la capella on a partir d’aquell dia es preveia celebrar-hi missa diària. Els actes van consistir en una missa de comunió i en una processó solemne. La missa es va celebrar a la Capella a les 8 del matí i s’hi van beneir els objectes indicats -custòdia, capó i llàntia - adquirits per suscripció popular que havien estat exposats uns quants
Dies abans en la llibreria Utset del carrer de Sant Pere. El diari Crònica Social de l’endemà deia que en la missa s’havien repartit unes 400 comunions i que hi havien assistit representacions de societats pietoses, benèfiques i polítiques, alumnes de les escoles, la Mare General de les Concepcionistes i l’escolania del temple parroquial dirigida per Mossèn Rodamilans.
Malgrat el temps plujós, la processó de la tarda va ser l’acte més espectacular de la festa. Els carrers del recorregut - Església, Rutlla i Sant Francesc estaven endiumenjats amb domassos i el de Rubí - actualment del Pare Font - estaven ornats amb banderetes catalanes i espanyoles.
La processó va sortit del temple parroquial del Sant Esperit a les quatre de la tarda. L’obria els gonfanons i la creu parroquial amb dues fileres de nois que acompanyaven el penó que portaven els joves Josep Armengol, Antoni Cardona i Josep Escude. El seguien dues files més d’homes i el penó principal que duia el diputat a Corts Alfons Sala i els cordons, els diputats provincials Francesc Alegre i Joan Barata, que per motius de salut era representat pel seu fill Antoni Barata. Hi figuraven també l’escolania de la Parròquia, els Pares Escolapis, la comunitat de presbiters i el Santíssim sota pal·li, que portava el fundador de la Capella Rvd. Tomàs Pursals. Tancava la processó l’orquestra La Vallesana.
En arribar la processó a la carretera de Montcada s’havia aixecat un artístic arc de triomf on l’esperava la Junta del Patronat de les Escoles Parroquials i el capellà de la capella del Sagrat Cor, Rvd. Oller. A les voreres formaven amb les seves professores les nenes de les escoles diürnes amb ciris encesos. A l’arribada del Santíssim a la Capella, es va disparar una traca i a continuació el Dr. Guardiet va pronunciar una eloqüent benvinguda. Va acabar l’acte amb la benedicció dels presents.

------------------------------------------

L’assasinat de Llorenç Fainé, veí del barri (1918) - Bocamoll nº 51 de març 2005

A la segona meitat de 1918, la 1ª Guerra Mundial estava en la fase final i Terrassa vivia un ambient de crisi i fortes tensions socials. La guerra havia suposat per a la indústria tèxtil terrassenca, un període favorable per les importants comandes dels països bel·ligerants, que havien comportat una constant demanda de personal i havien assegurat feina per als obrers terrassencs i fins i tot havien atret mà d’obra forana. Per contra les condicions de vida dels assalariats havien empitjorat. La demanda de productes dels països en guerra havia causat puges importants de preus que no havien anat acompanyades d’increments proporcionals dels salaris i coincidia la crisi de treball de la postguerra amb l’escassetat i la carestia dels productes bàsics. Aquesta situació, amb el miratge de fons que representava la revolució russa, afavoria el creixement d’idees anarquistes violentes propagades pel Sindicat Únic.
Els conflictes socials es succeïen. Entre el setembre i l’octubre de 1918 es van declarar en vaga els treballadors del ram de l’aigua, els carreters, els ferrers, els sabaters, els estorers i els basters. A aquests conflictes sectorials s’hi afegien els d’algunes empreses i l’atur forçós dels teixidors quan els fabricants van haver d’aturar la fabricació perquè no podien donar sortida a les peces fabricades per culpa de la vaga dels acabats. La situació s’agreujà amb una epidèmia de grip i broncopneumònia que durà de primers d’octubre a mitjans de novembre i que només la primera setmana causà a Terrassa la mort de 44 persones.
Dels conflictes que hem assenyalat, el més important va ser el del ram de l’aigua -tints, aprestos i acabats -. La vaga d’aquest ram es declarà el 9 de setembre i va durar més de dos mesos. EL 4 de novembre quan la vaga portava ja 25 dies, i amb el conflicte enquistat, una part dels treballadors van voler tornar a la feina. La reacció dels partidaris de continuar la vaga contra els que consideraven esquirols va ser molt violenta. Dos dies després era assassinat Llorenç Fainé, treballador dels aprestos de ca l’Arch. El dia 30 del mateix mes en el carrer Sant Antoni, prop de la seva fàbrica va ser tirotejat el patró Josep Guardiola. L’u de desembre va ser ferit d’un tret un operari de la casa Oliver i Roca, antecessora de Roca i Pous, i l’endemà en un altre atemptat és ferit Rafel Martí, operari dels tints de la casa Humet i Marimon. L’acord entre la patronal i el sindicat del ram de l’aigua no va arribar fins a l’11 de desembre. L’endemà, però, els obrers del ram decideixen persistir encara en la vaga fins que fossin alliberats els detinguts pel conflicte, per la qual cosa el treball no es va reprendre fins al 16 de desembre.
Ens centrarem ara en la persona assassinada el 6 de novembre de 1918, Llorenç Fainé i Mayench. Tenia 37 anys, estava casat amb Teresa Rafeques, tenia 3 fills i era veí del nostre barri, concretament vivia en el número 69 del carrer Roger de Llúria. El crim succeí a dos quarts de vuit de la tarda prop de casa seva, quan uns desconeguts emparats per la paret del xamfrà que formen els carrers Roger de Llúria i Sant Sebastià van etzibar-li quatre trets a boca de canó. Fainé va caure estès a terra amb dues bales allotjades al cap i una altra que després de travessar-li el crani de cap a cap va quedar incrustada a la paret. Llorens Fainé fou recollit per la Creu Roja i conduït al seu domicili on morí mitja hora més tard. Al lloc dels fets hi acudiren la guàrdia civil amb el seu capità, l’alcalde Emili Soler, el metge forense Dr. Cadafalch entre altres.
Aquest crim i la repetició de crims societaris, no sols a Terrassa, sinó també a Sabadell, Barcelona i altres llocs, va provocar esgarrifances i la indignació dels terrassencs.

 

------------------------------------------

El carrer de Gibert - Bocamoll nº 50 de desembre 2004

El carrer Gibert és tan curt -uns 60 metres de llargada - i té tan poques cases que de ben segur que molts veïns del barri en desconeixen la seva localització.
El carrer Gibert és el que tanca per la banda nord l’antiga fàbrica de gas que ocupa una illa sencera limitada per l’est pel carrer de Pare Font, per l’oest pel de Roger de Llúria, pel sud pel de Gasòmetre i pel nord pel de Gibert.
El carrer Gibert està situat dins l’extensa finca que Maties Gibert Sanana va comprar el 13 de novembre de 1836 al Sr. Bru. Baltasar Ragon ens diu que la finca, segons l’escriptura “limitava per sol ixent (est) ab Josep Redó i Pagés, rajoler; migdia (sud) amb la rasa que condueix les aigües del camí reial que va de Terrassa a Rubí a ponent (est) ab el mateix camí i a tramontana (nord) ab honors de Bru i Prats”. Situant aquests límits sobre un plànol actual diríem que aquests termes van més o menys del carrer Pare Font al Passatge Comerma i de la carretera de Montcada al carrer del Gasòmetre. Amb els anys, aquests terrenys van anar millorant i el 21 de gener de 1870 el mestre d’obres Jaume Comerma va presentar un plànol de projecte de cases i el 8 de febrer de 1981 quan els terrenys comprats per Maties Gibert eren propietat d’un seu net anomenat Miquel Gibert i Roca que era regidor de l’Ajuntament, aquest va proposar de donar el nom de Gibert a aquest carrer en memòria del seu avantpassat.
Miquel Gibert i Roca, explotava, igual que ho havien fet el seu pare i el seu avi, una premsa d’oli en la seva casa pairal, Can Macià, situada en el xamfrà nord est del carrer de Sant Francesc amb la carretera de Montcada. A més a més, la família Gibert explotava forns de rajoleria en els seus terrenys.
Miquel Gibert es va significar en la política terrassenca. Militava en la facció més moderada del republicanisme, el Partit Possibilista o Republicà Històric que s’havia configurat al voltant del lideratge d’Emili Castelar, l’últim president de la 1ª República. El 1885 Miquel Gibert era el secretari del Comitè Possibilista dissident de Terrassa que es va formar amb els militants que van entrar a formar part de la Coalició Republicana creada a Terrassa, contra el parer dels òrgans superiors del Partit. Aquell mateix any Miquel Gibert es va presentar a les eleccions municipals sense èxit. El desembre de 1889 s’hi va tornar a presentar pel districte 5è, en una llista republicana i aquesta vegada fou quan sortí elegit.
Sense tenir en compte la fàbrica de gas que ocupava la part sud del carrer, l’activitat econòmica més coneguda i de més llarga durada va ser un magatzem de fustes que estava situat en el número 24 del carrer que encara molts podeu recordar. Aquest magatzem ja existia a primers del segle xx. Llavors n’era propietari Ramon Valls i Tarrida. El març de 1910 el va comprar la firma de Barcelona, Pere Catasús i Cia. i el magatzem de fustes va passar a ser una sucursal seva, mantenint Ramon Valls com a director de la sucursal. Després d’uns canvis de raó social per relleus generacionals - primer es titulà Pere Catasús i fills i després Fills de Pere Catasús -, el 1927 es fa càrrec del magatzem la casa Ferrer i Arbós, també de Barcelona, que els dos primers anys funciona com a Ferrer i Arbós, liquidador de Pere Catasús i a partir de 1929 com Ferrer i Arbós a seques. Amb aquest últim nom girarà més de mig segle, la qual cosa ha fet que sigui el nom que ha quedat en la memòria del veïnat.
El 1987 Ferrer i Arbós va vendre el magatzem del carrer Gibert a la família Subirana, mentre que la part nord, on tenia la botiga que donava a la carretera de Montcada, del 166 al 172, la va conservar encara un any més fins que va tancar-la també. Actualment el que era la botiga està ocupat per una sucursal de la Caixa de Terrassa.

 

------------------------------------------

L’Escola del Mestre Francesc X. Muntadas (2ª part) del Bocamoll nº 49 de setembre 2004

En el Bocamoll passat recordà-vem l’escola del mestre Francesc X. Muntadas i com varen ser els seus inicis. Continuarem l’article d’en Francesc Palet i Setó allà on el vàrem deixar.


En Ramon, el noi petit, era de la meva edat. Fa uns anys que va morir. La seva vídua, la senyora Antonia Rodó, me n'ha parlat algunes vegades, d'en Ramon i la seva familia, i per aquest motiu se m'han anat desvetllant tots aquests records.
A la classe teníem unes taules llargues pesants i matusseres, sense respatller, d'una cabuda per a cinc o sis alumnes. Cada dissabte al matí es feia neteja del local amb serradures mullades. Les taules s'apilaven vora les parets i s'escampaven les serradures. EIs nois hi ajudàvem. Una vegada escombrat el terra, les taules eren retomades al seu lloc.
Més tard van arribar a la classe unes taules individuals, amb seient mobil i tapa en forma de pupitre inclinat, que s'aixecava i hi quedava un departament espaiós per guardar-hi quaderns i llibres. Amb en Ramon imaginàvem aquestes taules com si fossin motocicletes, cadascun de nosaltres en una taula. Fèiem els viratges i els sorolls i espetecs corresponents.
Del mestre, el senyor Muntadas, en recordo molts detalls. Sempre m'havia pensat que era oriünd de cap al Bergueda i ara en diré el perquè. Tenia una motocicleta -no en recordo la marca- força grossa. AIgunes vegades l'havia deixada a l'aula i en manipulava les peces de les entranyes. Hi feia algun arranjament.
Ara, he sabut que el senyor Muntadas havia exercit de mestre de minyons a Puig-reig; allí va conèixer la senyora Maria i més tard van venir a la nostra ciutat.
Aquells anys incipients de la ràdio, ben desconeguda encara, ell tenia un aparell Clarion en forma de capella; l'havia portat a la classe i tots la podíem escoltar. També una màquina d'escriure Underwood, amb la cinta de color violeta, i ens havia donat l'oportu-nitat d'escriure-hi.
En un temps estiuenc, el mestre va construir unes mitges persianes de llistons fixos inclinats, de llibret, tot de fusta, que va col·locar als baixos de les finestres. Així es va evitar que des de dins no ens distraguéssim i la gent del carrer no fes el badoc. Aquestes persianes de llibret encara les hi he vist últimament.
Heus aquí que un bon dia se'ns presenta a l'escola un personatge impressionant. Era un “fotógrafo”. Anava abillat amb unes polaines fins a sota genoll, amb uns cordons en ziga-zaga. Ens asseguérem en tres fileres; ell plantà un trípode de fusta, i al damunt la màquina, i es cobrí totalment amb un drap negre. Gran espectacle per a una ment de cinc anys! La foto, molt bé, i d'alguns companys tinc anotats els noms. Primer, a la filera de dalt, el mestre, el senyor Muntadas, i els alumnes més ganassos: Bofill i Oliva; i deIs menuts: Pi, Coletes, Gallart, Llenes, Magdaleno, Muntadas (Ramon) i jo a la punta esquerra de la filera de baix i amb cara d'esmolet.
El senyor Muntadas, no recordo haver-Io vist mai enfadat ni violent. Tenia una gran paciència. Ens anava alliçonant en l' aritmètica, treballs de càlculs i escriptura en llapis i en tinta, lectures en castellà i més tard en català. Recordo que en algun moment m'havia fet ensenyar l' abecedari a uns alumnes nouvinguts, més jovenets.
Disposició de l'aula
La classe era gran i espaiosa; tres finestrals donaven a la carretera i a l'altre costat hi havia una escala per anar cap a l’estada del mestre; tenia un balcó des del qual es divisava el pati i més enllà les sinuoses carenes de la serra de les Martines. Finalment, una galeria coberta, on hi havia uns bancs i el wàter o comuna, com en deien llavors.
Penjats prop del sostre, uns dibuixos de colors, escampats per tot el voltant força borrosos i esclarissats, amb uns llistons a baix i a dalt, on hi havia escenes de la Història Sagrada. EIs teníem molt lluny de la mirada i eren empolsinats. També mapes d'Espanya i del món, a una alçada adient per poder-Ios consultar.
La taula del mestre era tot un poema. Tenia una de les quatre potes trencada. Estava més o menys apedaçada amb un filferro. Nosaltres en deiem la pota coixa o la pata ranca. Quan, en un moment de debilitat, la taula es desequilibrava, corria tot seguit un noi a posar-la bé. Havia fet una gran gesta. Tot això es feia sense aldarull, en silenci.
Des de les finestres de la classe, en una ocasió, vam veure passar una gran desfilada de soldats per la carretera. Penso que per això el mestre va posar, més tard, les mitges persianes fixes de llibret.
El pati, per a tots nosaltres, era una petita meravella. A l'hora de l'esbarjo, baixàvem l' escala cap a la casa on vivia el mestre, sense presses i en bon ordre. Tenia una primera sortida a un espai quadrat i enrajolat, on hi havia una taula rodona de pedra i testos amb flors; d'allí es passava a una gran extensió amb algun arbre. Quan hi anàvem a mitja tarda, al primer moment es produïa un campi qui pugui colossal. No en vulgueu més, de corredisses i jocs. Jugàvem amb baldufes, bales, cromos, a cuc i amagar i, sobretot, recordo «la natja» i «a revici». Aquests jocs els he descrit al meu treball «Juguem? EIs jocs infantils: un passat que hem viscut» (TERME, 15,2000, p. 66-72). Les descripcions són el record d'aquella època infantil. Aquell pati ens tenia el cor robat.
Una data significativa és la del 14 d'abril del 1931. S'havia proclamat la República. El pare va plegar abans d'hora de la feina i em va passar a recollir a l'escola, que és el mateix que van fer altres mares i pares, amb fills en edat escolar. Havent sopat vam anar al Raval amb el pare. A l'Ajuntament hi havia banderes al balcó (una de nova) i discursos.
La Banda Municipal de Música era a l'atri. Així que van acabar els discursos, els músics van interpretar La Marsellesa, l'himne de França. En aquella ocasió, segurament no sabien quin havia de ser el bo. Tot era tendre.
Penso i recordo encara unes paraules que va dir-me el pare -més tard vam veure que havien estat profètiques- a la meva pregunta «I ara, què passarà?»: «Millor que tot hagi anat així, però una república sense republicans, no sé si ens durarà».
Durant el meu pas per l' escola del senyor Muntadas, també vam prendre part a dos actes importants, en què es va poder demostrar l' educació i el civisme deIs escolars d' aquell temps -mentre anàvem pel carrer, tots els nois i el mestre guardàvem un silenci total i un comportament del tot correcte.

Francesc Palet i Setó


-------------------------------------------------

 

L’Escola del Mestre Francesc X. Muntadas del Bocamoll nº 48 de juny 2004

En el BOCAMOLL passat ens vam descuidar el peu de foto que il·lustrava la segona part del “Col·legi de les Agustines durant la guerra civil”. EL grup de nens de la foto eren alumnes d’aquesta escola del curs 1931-1932 i havia estat cedida per Miquel Palau i Sampietro.

El número 2003 de la revista TERME que edita l’Arxiu Històric de Terrassa i el Centre d’Estudis Històrics incloïa una col·laboració del bon amic Francesc Palet i Setó sobre l’escola del mestre Muntadas que estava situada en el nostre barri, concretament en la casa de la Carretera de Montcada, 86 que actualment es troba en un estat ruïnós. Hem cregut d’interès reproduir-la en el BOCAMOLL i hem demanat permís a l’autor que molt amablement hi ha accedit i ens ha facilitat el text i les il·lustracions que publicarem per parts en dos BOCAMOLLS.

Rafael Comas

Aquesta va ser la meya escola, després d'haver passat abans, d'una volada (l'any 1928), pel Grup Escolar Torrella, de la Rambla, perdut ja fa anys.
Ara, va caient a trossets el col'legi que pejorativament s'anomenava «de cal senyor Torero», al cim de la carretera de Montcada (al número 86). Llavors no sabíem el perquè d'aquest malnom. Això no obstant, jo, de l'escola, en tinc uns records entranyables. Va ser l'època del meu desvetllament per conèixer i saber tota mena de coses. Vull explicar, doncs, aquests records.
L' any 1929 el nom era el de Colegio Iberoamericano i estava dirigit per en Francesc Xavier Muntadas. La família del mestre eren la seva muller (la senyora Maria) i els avis, pares de la senyora, de noms Maria i Josep. El matrimoni tenia dos fills, en Joan i en Ramon. En Ramon era company meu de jocs i condeixeble a la mateixa classe amb els altres alumnes.
Un altre personatge important era el senyor Joanet, germà del mestre. Alguna vegada el senyor Joanet es feia càrrec de la classe per absencia del senyor Muntadas. Tota la canalla estàvem encantats amb ell Aquell dia ens exp1icava coses i contes; la seva bonhomia ens imposava un gran respecte i, sense haver de ser autoritari, ens movíem tots pel seu voltant amb atenció creixent. Penso que potser ens preníem el dia com a mig festiu, sense haver de fer treballs i tan soIs alguna lectura.
La meva relació amb aquesta família, ara que ja han passat tants anys, la tinc ben gravada a la ment. Havia tingut ocasió de viure més a prop d' ells que altres alumnes. Els meus pares treballaven a la fàbrica. La mare feia torns: al matí de nou a una, i al vespre de les sis fins a les deu. El pare feia l 'horari normal: de tres quarts de vuit fins a les dotze i, a la tarda, de les dues a dos quarts de set; així feia vuit hores i tres quarts. cada dia. Aquests tres quarts de més diaris eren per poder fer la setmana anglesa i plegar el dissabte al migdia. El total d'hores setmanals eren les 48 establertes.
El pare era qui cada tarda ens venia a recollir a l'escola. Però en segons quines èpoques a la fabrica feien banderes -el mostrari- i el pare s'havia de quedar a vetllar. Plegava a quarts de vuit. Jo em quedava a l' escola, recomanat, fins que ell venia.
Quan, acabat l 'horari normal de classe, tota la quitxalla ja era fora, el senyor Muntadas em deia de baixar amb ell cap a casa seva. Era a sota de la gran sala on hi havia la classe. Aquesta donava a peu pla, a nivell de la carretera, i ells vivien en un semisoterrani. Tenien llum i ventilació, ja que sortia a una gran extensió de terreny amb arbres i flors -era el que en dèiem el pati.
Mentre la família sopava, al volt de la taula, jo restava quietó entre ells, esperant el meu pare. AIgunes vegades en Joan tocava el piano. Finalment el meu pare, des de la porta principal, feia un crit. M'acomiadava de tots i amb ell anavem cap a casa nostra.
En Joan, el noi gran, estudiava teoria de teixits -feia unes creuetes remenudes en un quadem quadriculat-. Si en Joan arribava d'hora a casa i encara restaven alguns recomanats, se’ns emportava a un recambró prop del lavabo i allí, asseguts en uns bancs, ens explicava un conte o rondalla d'aventures. Li pregàvem que ho fes i així, durant aquella estona, restàvem quiets al seu voltant.
Continuarà...

Francesc Palet i Setó

-------------------------------------------------

El Col·legi de les Agustines durant la guerra civil (2) - Bocamoll nº 47 de març 2004

En el anterior Bocamoll vàrem començar explicant l’enrenou que la guerra va portar a la congregació de les Agustines; ara seguim recordant una mica més aquells fets.
Sense la comunitat agustina que l’havia regit, l’Ajuntament de Terrassa opta per continuar destinant l’edifici a escola, si bé ara de caràcter laic. És el Grup Escolar nº. 5 de Terrassa i se li posa el nom d’Àngel Guimerà. S’hi van establir dues classes, la de 1r i 2n Curs, i la de pàrvuls, ambdues mixtes. Per a la primera, la de nens més grans, va ser dessignat mestre Camil Albareda i per a la de pàrvuls va ser-ho Carme Pitarch. A l’Arxiu Històric hem trobat algunes referències al Grup Escolar, com una demanda de tubs i aparells de calefacció per al Grup, una provisió de 2080 ptes. de gratificació a un conserge encarregat del Grup Escolar més 125 ptes addicionals per a material de neteja. Hem localitzat també un llistat d’alumnes de les dues classes que va ser confeccionat pels mestres el 20 de maig de 1938 a demanda de l’Ajuntament per a recomptar els cens d’alumnes escolars de la ciutat en previsió de suministrar un suplement alimentari a les escoles. Detallem els noms dels nens. Ens consta que una bona part d’aquests nens són avui encara vius.
Alumnes 1r i 2n (grans): Núria Broquetes, Rosa Salvador, Montserrat Mercé, Pepita Roca, Assumpció Puigantell, Teresa Mateu, Rosa Rufat, Laura Fruitós, Carme Jorda, Teresa Tomàs, Pilar Font, Mª Rosa Pi, Maria Farré, Genís Hernández, Alfons Peñataro, Joan Saumell, Genís Roca, Vicenç Monroig, Miquel Almirall, Josep Farrés, Anton Felip, Joan Roca, Lluís Castro, Josep Tàpias, Anton Berenguer, Josep Prades, Joan Hierro, Josep Pujolà, Jaume Fontanet i Emili Vallejo (total 30 alumnes). Classe pàrvuls; Josep Sanchez, Doménech Falcés, Isidre Almirall, Andreu Sans, Maria Obiols, Josep Mª Bellmunt, Joan Puiggrós, Alfons Grant, Josep Pla, Lluís Odena, Joan Punyorosa, Joan Asencio, Maria Escayol, Conxita Marcé, Rosari Vila, Roman Torrents, Pere Ferrers, Matilde Vila, Lluciana Mula, Remei Sànchez, Joan Gunfaus, Carme Rambla, Josepa Odena, Maria Gimó, Jordi Corbella, Andreu Tost, Joan Pi, Manuel Vallejo i Isabel Vallejo (total 29 alumnes).

-------------------------------------------------

El Col·legi de les Agustines durant la guerra civil - Bocamoll nº 46 de desembre 2003

Fa uns mesos un bon amic em va preguntar si coneixia alguna referència escrita o si jo sabia alguna cosa de què havia succeït amb la Comunitat de les Agustines de Terrassa en el període de la guerra civil. Els que llegiu aquesta secció recordareu que ara fa justament tres anys, vam dedicar-la a aquesta escola amb motiu de commemorar el 75è aniversari de l’arribada d’aquesta comunitat religiosa a la nostra ciutat. Llavors no vam fer cap referència al període de la guerra civil, en primer lloc perquè ens vam limitar a explicar els orígens de l’escola, però també és veritat que no teníem cap referència oral ni escrita del tràgic període de la guerra.
Esperonats per la sol·licitud i encuriosits pel tema vam fer algunes indagacions de testimonis dels fets de l’època amb alguns supervivents, com el fuster Emili Parrot, en Francesc Rubinat, popular per les seves persistents cartes a la premsa local, la Conxita Marcé, la muller d’en Modest Gener i alguns altres, que ens han permès fer-nos una idea de què va passar a l’escola els primers dies d’esclatar la guerra. D’altra banda, hem trobat en l’Arxiu Històric Comarcal algunes dades que en conjunt ens han permès fer el present resum.
Ni a la premsa local ni en les cròniques de Baltasar Rayon s’esmenten les Agustines, durant els primers dies de la guerra. Rayon només fa referència als convents de les Josefines i les Carmelites que junt amb altres esglésies van començar a cremar per obra de descontrolats el 21 de juliol. Esmenta també Rayon que l’endemà, 22 de juliol, van ser cremats objectes pertanyents a entitats polítiques i als convents de les Darderes i les Carmelites. Per testimonis dels fets, podem confirmar que l’escola de les Agustines va patir uns fets similars. No ens han pogut concretar la data exacta, possiblement fos el mateix dia 22, que una colla de revolucionaris, majoritàriament anarquistes de la F.A.I. i amb presència nombrosa si no majoritària de milicianes van treure a l’exterior objectes de culte i d’escola de les Agustines i hi van calar foc. No hi ha coincidencia entre els testimonis si el foc es va fer al mig del carrer o en els terrenys d’una masia de l’altra banda del carrer on a la postguerra s’hi edificà la fàbrica nova de la Manufactura Auxiliar, S.A., actualment enderrocada. També recorden testimonis que no es va lliurar del foc material escolar; Francesc Rubinat recorda que va anar-hi per salvar un projector de cinema que no va trobar fins l’endemà, ja cremat. Una altra persona recorda que un dels milicians vestia de sacerdot, tot fent-ne burla.
Respecte a les religioses podem afirmar que cap d’elles va patir cap mal físic , tal com va passar a les altres comunitats religioses femenines de la ciutat. Dels 30 sacerdots i religiosos terrassencs assassinats durant la guerra civil només una era dona, Sor Matilde Comerma i Barrera i aquesta ho va ser a Barcelona on exercia el ministeri i obra de descontrolats de la capital mateixa. Les agustines terrassenques com van fer les de les altres comunitats femenines van aterrir-se en veure el caire que prenen els esdeveniments, especialment la crema d’esglesies el dia 21 i van optar per treure’s els hàbits, abandonar els convent i refugiar-se en cases particulars o de les seves famílies. Ens consta que la religiosa Teresa Gibert i Tarrida -Sor Mª Cristina de la Cruz- segona superiora que va tenir la Congregació de Terrassa, va retornar a la seva casa familiar de Can Macià, situada a unes poques cantonades del convent. Per la biografia de Josep Cardona, escrita per l’historiador Salvador Cardús i editada l’any passat per la Fundació Salvador Vives i Casajoana, sabem que a la casa dels Cardona, carrer Galileo, 122, “els supervivents femenins de la família Cardona -pare i fill havien estat assassinats- tingueren el coratge i la caritat de donar acolliment a les Religioses Agustines, a les quals cediren la meitat de la casa, en la qual durant la guerra sempre hi residiren tres o quatre religioses”. Segons testimoni de la mare Mercé Requeiro, Joan Cardona que era ja un benefactor de les Agustines, quan va deixar la seva filla, com a darrera voluntat del qui preveu la seva fi, li recomanà: “No abandoneu les hermanes”. (continuarà...)



-------------------------------------------------

El Vapor Freixa o Solà (3) del Bocamoll nº 45 de setembre 2003

Josep Freixa i Argemí, es va convertir en l’únic propietari de Freixa i Sans després de la mort del seu soci Joaquim Sans el 1908. Josep Freixa va comptar, ara, amb l’ajut del seu germà Alfons i dels seus fills Josep i Narcís i es va acreditar com a fabricant de draperia, especialment amb una especialitat anomenada alpaca. EL 1912 la filatura dels Freixa del Vapor Solà va ser la primera de la ciutat que va treballar amb energia d’alta tensió. Josep Freixa, olotí d’origen, va ser un personatge rellevant de Terrassa com ho recorda la plaça que li ha dedicat la ciutat a l’entrada del Parc de Sant Jordi. Josep Freixa va ser president de l’Institut Industrial el 1894, un dels fundadors i el primer president del Condicionament Terrassenc el 1906 i alcalde de Terrassa durant uns mesos a finals de 1923. El seu germà Alfons va ser regidor de la ciutat el 1922 i el 1930, president de la Creu Roja el 1907 i de l’Associació Catalanista el 1934. Tots dos germans van militar en rengles del catalanisme i es van casar també amb dues germanes: la Consol i la Mercè Ubach i Solà i van formar famílies prolífiques que han fet que el cognom Freixa sigui avui dia força estés i popular a Terrassa i a Matadepera.
El 1919 Josep Freixa es va retirar, si més no oficialment, de les activitats industrials i creà dues noves societats: Josep Freixa Fills, dedicada als teixits i formada per tres fills seus, Josep, Barcís i Joaquim i A i J Freixa i Cia. dedicada al pentinat i a la filatura d’estam amb fàbrica al Vapor Vega Solà formada pels mateixos tres fills més el seu germà Alfons. A partir de 1923 Josep Freixa compra accions de S.A. Vapor Vega Solà fins a arribar ser-ne l’únic i total propietari. Aleshores, el febrer de 1925, Josep Freixa dissol la societat Vega Solà i registra la propietat del Vapor al seu nom particular. El nom del nou propietari i l’ocupació total del Vapor per la filatura dels Freixa fa que es vagi popularitzant el nom de Vapor Freixa en lloc del Vapor Solà, fins que Vapor Freixa esdevindrà l’únic nom amb que es coneixerà el Vapor fins al seu tancament. Només dos mesos després d’inscriure’s la propietat del Vapor, mor Josep Freixa que deixa hereu i propietari únic del vapor el seu fill Josep Freixa i Ubach.
A la postguerra, mor el 3 de febrer de 1940, Josep Freixa i Ubach i el Vapor l’hereda la seva vídua Mª Dolors Martín-Fernández Torrella, encara que l’usdefruit el manté la seva sogra Consol Ubach, vídua de Josep Freixa i Argemí fins a la seva mort el 1948.
Les indústries dels Freixa tenien el despatx al luxós edifici del carrer Sant Pau 6, construit per Pascual Sala i seu social, avui dia, de la CECOT. El 1946 mor Alfons Freixa, la qual cosa facilita la reunificació de la filatura i els teixits dels Freixa. A i J Freixa i Cia. S’integra a Josep Freixa fills. En aquest moment la filatura ocupava unes 300 persones i els teixits unes 180, apart del personal que treballava en una altra fàbrica de Vinarós. El 1952, Josep Freixa fills es tranforma en Freixa S.A. I trasllada la seu a Madrid per raons fiscals i de proximitat als centres burocràtics de l’Estat.
L’agost de 1960 la propietària del Vapor el ven a la S.A. Francisco Torredemer pel seu preu -oficial- d’un milió i mig de pessetes. S.A. Francisco Torredemer, nom que a finals de 1984 es canviarà per S.A. Torredemer era una gran empresa de filatura i paqueteria que va arribar a sobrepassar els 1000 treballadors. Encara que els efectes de la crisi tèxtil van arribar més tard a les filatures que als teixits, van acabar provocant la suspensió de pagaments de Torredemer el 1990 i el tancament del Vapor que restarà inoperant i embargat fins al seu esderrocament fa un parell d’anys.

-------------------------------------------------

El Vapor Freixa o Solà (2) del Bocamoll nº 44 de juny 2003

En el darrer Bocamoll tancàvem la primera part de la història del Vapor Freixa o Solà el 1899 quan els socis de Blanco, Ubach i Solà es reparteixen les naus industrials. Les més properes al xamfrà de les dues carreteres - la de Rubí i la de Montcada - se les quedaran Andreu Solà i Badrinas, la seva germana Mercè, vídua de De la Vega i els 5 fills d’aquesta última que van formar la societat Vega, Solà i Cia. Per explotar-les.
Andreu Solà era un dels socis de la important fàbrica de teixits Ignasi Vieta i Cia. I com a tal fou un dels fundadors el 1877 de l’Istitut Industrial de Terrassa. Andreu Solà fou el que tingué la idea de regalar una manta, que ell mateix fabricà, per a obsequiar al jove Alfons hereu de la corona d’Espanya quan en companyia de la seva mare la reina Isabel II van visitar Terrassa el 1860. La reina i el seu fill s’hostatjaven en la casa Vinyals del carrer Major -enrunada el 1941 - que curiosament anys després de la visita reial va ser la residència de la familia Solà.
La societat Vega, Solà i Cia., nova propietària del Vapor tenia un capital de 10000 ptes i la màquina de vapor tenia una potència de 3000 Kgm. Era en aquell any de 1899 el tercer vapor en potència de Terrassa. El primer era el Vapor Gran, entre els carrers de Portal Nou i Sant Genís, i el segon el Vapor Tarrasense o de cal Sala al carrer d’en Prim. Com veiem, els tres grans vapors de Terrassa estaven molt a prop uns dels altres. El 1900 el Vapor Solà aixoplugava dues filatures de llana cardada, una indústria d’aprestos, una altra de llanes regenerades i una modesta filatura d’estam -320 pues inicials- però que tenia un gran futur; la casa Freixa i Sans.
Els primers anys del segle XX van resultar força complicats per als propietaris del Vapor que pateixen problemes de tresoreria i contínues baixes per defunció. Mercè Solà, posseïdora del 20% de la societat propietària, mor abans d’acabar l’any 1900 i l’any 1905 mor Andreu Solà propietari del 50% i, entre les dues defuncions, moren també els quatre fills mascles -i socis- de la Mercè Solà i tots ells amb edats conpreses entre els 24 i els 30 anys. La crisi de recursos i de propietaris forçarà a convertir el 1900 la societat de regular col·lectiva en anònima, amb l’entrada de nous socis. La nova societat s’anomenarà S.A. Vapor Vega Solà. El capital augmenta fins a 220.000 ptes de les quals 21.500 les aportarà Josep Freixa i 120.000 les aportarà el banquer terrassenc Joan Marcet que es converteix així en el soci majoritari.
Durant aquests primers anys del segle XX es van registrar canvis de llogaters en el Vapor. Hi inicia les seves activitats la indústria de teixits de Pere Castany que més endavant va construir un vapor propi al carrer de la Igualtat. També hi comença la secció de filatura de cotó d’en Pere Soler i Boïgas que més tard es va traslladar a Sant Vicenç de Castellet i va arribar a ser una de les indústries més prestigioses del sector. La seva secció de tint -la societat s’anomenava Filats i Tints Soler S.A.-, però, romangué sempre a Terrassa, al carrer de Sant Quirze. El canvi més important entre els llogaters del Vapor, va ser l’ocupació progressiva del seu espai pels Freixa, que d’una filatura inicial de 320 pues, va passar a 6200 pues el 1915 i a 10000 el 1925.
(continuarà)

-------------------------------------------------

El Vapor Freixa o Solà (1) del Bocamoll nº 43 de març 2003

Fa ja uns mesos que podem veure l'estructura de les dues torres de pisos que una immobiliària està construint en l'espai comprès entre el carrer d'en Prim i les carreteres de Montcada i de Rubí, i que ens agradi o no, aviat serà el principal referent urbanístic del nostre barri. Recordem-nos que aquest espai estava ocupat per unes naus industrials, els últims anys desocupades i deteriora-des, que eren conegudes amb el nom de vapor Freixa, que van ser els seus propietaris la major part del segle XX, encara que alguns les coneixien també amb el nom de cal Torredemer, l'últim llogater que les va ocupar.
Quan a mitjans del segle XIX es va fer la carretera de Montcada, llavors simplement anomenada "la carretera", no hi havia cap fàbrica a l'altra banda de la carretera. El primer edifici industrial que es construí al sud de la carretera de Montcada va ser el vapor Freixa, del qual avui parlem que es féu el 1867, dos anys abans del vapor d'en Cinto Bosch i Cia., més tard anomenat Vapor Terrasense o de cal Sala, avui dia encara en activitat.
El vapor Freixa, però, no s'anomenava així al principi, sinó que se'n deia Vapor Solà, perquè l'edificà Magí Solà i Coll. Aquest personatge terrassenc, fill de peraire, fabricant, fundador de l'Institut Industrial el 1873 i regidor de la ciutat el bienni 1846-1847 i el trienni 1863-1866. Solà estava casat amb Ignàsia Badrinas i Falguera, germana dels populars sastre Antoni Badrines i cafeter Jacint Badrines, pare i avi respectivament aquest últim d'en Benet Badrines i Poll i de Josep Badrines Sala, tant amb l'època de la monarquia com en la franquista.
La constucció del vapor Solà no va ser còmoda per a Magi Solà que s'endeutà amb diversos creditors -entre ells Joan Vallès el propietari de la propera fàbrica de gas- i patí algún embarga-ment. Els primers llogaters del vapor van ser els fabricants de teixits de cotó, Bosch i Martí amb una vintena de telers i dues filatures, la de Pujol i Cia. i la de Marc Humet i Mañosa. Aquest últim, que havia vingut a Terrassa cap a 1840 procedent de Castellar del Vallès, va ser l'iniciador d'una nissaga de filadors i fabricants terrassencs, l'empresa més important i coneguda dels quals, Munet germans, va subsistir fins al 1966.
Problablement els problemes de tresoreia de Magí Solà van fer necessàries les aportacions de socis al vapor i Solà creà la societat Blanco, Ubach i Solà. El primer -Blanco- és familiar del seu gendre el militar José de la Vega Blanco, casat amb la seva filla Maria, i l'altre soci de Solà es un altre gendre de Daniel Ubach i Ubach, un dels mes importants fabricants de la ciutat, casat amb una altra filla, l'Ignàsia Solà.
El 1899 les naus del vapor es repartiran entre els socis familiars en un conveni en què Daniel Ubach s'endurà a Blanco de soci i crearà la societat Blanco, Ubach i Cia i es quedarà les naus més properes al carrer Baldric que s’havien construït el 1893 i que tenien màquina de vapor pròpia. Aquesta màquina, però, quedarà el 1907 inutilizable i no serà reposada. Aquesta part del vapor tancarà i serà enderrocat per formar part el 1917 de la nova fàbrica de la Terrassa Industrial. Per altra banda, Andreu Solà i Badrines, fill i hereu de Magí Solà, s’associarà amb la seva germana Mercè, viuda de De la Vega, i els seus fills. La societat, que s’anomenarà Vega, Solà i Cia., Romandrà propietària de les naus més properes a la carretera de Rubí.

-------------------------------------------------

Focs a les fàbriques (1920 i 1924) - Bocamoll nº 42 de desembre 2002

En el darrer Bocamoll explicàvem un magne incendi que va patir al 1890 el “vapor Tarrassense” més conegut com cal Sala i acabàvem citant altres importants incendis d'indústries del barri.
Un d'aquests incendis es declarà el 8 de febrer de l'any 1921 a dos quarts de sis de la tarda a la indústria Canyelles i Simón ubicada en el vapor Gibert de la carretera de Montcada .
El foc fou molt violent. Aviat hi acudiren els bombers que junt amb voluntaris començaren a combatre’l i aconseguiren d'aïllar-lo en un sol dels departaments de la quadra, la qual cosa va poder salvar les peces de repàs i alguns telers. A la part destruïda de la indústria hi havia uns 3.000 kg de matèries; 8 telers i algunes màquines més dels esmentats fabricants. En el lloc del sinistre s'hi presentaren l'alcalde, el nacionalista Emili Soler i Anglada i els regidors Alfons Freixa, Pere Salom, Joan Bosch, Josep Gibert i Josep Geis, així com els caps de la policia municipal i la governativa.
La societat Canyelles i Simón l'havien creat el 1909 Josep Canyelles i Palet i Ramon Simón i Santaló per a la fabricació i venda de teixits de llana, estám i cotó. Tenia el despatx i el magatzem al carrer del Nord, mentre que la fàbrica s'instal·là inicialment al carrer Frederic Soler, més tard es traslladà al vapor Gibert on patí l'incendi que hem descrit i finalment es tornà a traslladar, ara al Vapor Roumens amb entrada pel carrer Dr. Ventalló, 12. La industria començà amb tres telers i arribà a tenir-ne 18. L'estiu de 1882 Ramon Simón es va retirar de la societat i quedà com a únic titular Josep Canyelles que estava casat amb una filla de “cal Pere Font” nom popular amb que es coneixia la fàbrica de l'important fabricant Pere Font i Batllé del carrer del Vall.
Un altre foc important que ha patit el barri va ser el 24 d'abril de 1924 a l'edifici de la Fàbrica Nacional de Colorantes y Explosivos, S.A, empresa amb seu a Barcelona i fàbriques a Sant Andreu del Palomar, Sant Martí de Provençals i Terrassa.
Aquesta última estava situada a l'antic camp del Belil al final del carrer Gasòmetre. A la fàbrica de Terrassa es fabricaven diversos productes químics, però, malgrat el nom social, no s'hi produí mai cap tipus d'explosiu. El foc d'aquesta fàbrica es declarà a les sis del matí i destruí una quadra de 30 metres de llarg per dotze d'ample. Amb l'auxili dels bombers i d'un gran dipòsit d'aigua proper s'aconseguí d'aïllar el foc, evitant que s'estengués als edificis veïns. L'empresa afectada va agrair públicament l'ajut de tots els qui havien col·laborat a l'extinció del foc.

-------------------------------------------------

25 Anys de l’Associació de Veïns Segle XX
25 Anys d’Història del Barri

Bocamoll nº 41 (Especial 25è aniversari) de novembre 2002

La següent recapitulació de fets ocorreguts en el barri els darrers 25 anys no pot ser més exhaustiva per raons d’espai. La seva tria implica -com qualsevol tria- un grau de subjectivitat. No hem reflectit tampoc alguns actes que malgrat la seva impor-tància per a la vida del barri són quotidians i repetitius (festes majors, colònies d’estiu del centre d’esplai, etc). Altres notícies no les hem pogut incloure per desconèixer la data exacta (tancament d’algunes empreses, ender-rocament de naus, inaugu-ració d’alguns locals; funerària, Brumas del Rocío, etc)

13 de novembre de 1977. Es constitueix l’Associació de Veïns Segle XX.
28 d’abril de 1978. L’Asso-ciació de Veïns ofereix un homenatge al matrimoni d’escriptors Anna Murià i Agustí Bartra, que se celebra a la Parròquia.
Abril del 1978. L’Associació de Veïns elabora un Pla d’Ur-gències sobre les necessitats del barri.
31 d’octubre de 1978. Es cala foc al taller Portes Basculants Parrot del carrer Navas de Tolosa.
27 de gener de 1979. S’inau-gura un cicle de conferències de tema mèdic organitzat per l’Associació de Veïns per promoure la instal·lació de Centres de salut als barris.
8 de desembre de 1979. La veïna del barri Montserrat Malgosa i Riera és nomenada terrassenca de l’Any.
10 de setembre de 1980. Pre-senta expedient de suspensió de pagaments la filatura d’estam “Manufactures Industrials Duran, S.A. (MIDSA) que té una de les dues fàbriques en el carrer del Pare Font. Dos anys després tan-carà.
29 de gener de 1981. Tanca les portes el tint Tints Comellas de la carretera de Rubí.
15 de maig de 1981. L’Asso-ciació de Veïns promou una sèrie d’actes d’homenatge als ancians sota el títol “Festa per als més grans del barri”.
3 de juliol de 1981. Dos-cents cinquanta treballadors de la Manufactura Auxiliar romanen una setmana tancats per l’endarreriment dels salaris.
7 de juliol de 1982. Mor el poeta Agustí Bartra. Amb la seva muller Anna Murià resi-dien en el carrer d’Avinyó des que van retornar de l’exili el 1971.
27 de juliol de 1982. Els treballadors de Laborlana (c/Prim-Ctra. de Rubí) es tanquen a la fàbrica per l’impagament de salaris. L’empresa suspendrà paga-ments el mes següent.
15 de novembre de 1982. Co-mença a funcionar el grup Alcohòlics Anònims (Al-Non) que tindrà el su local de reunió a la parròquia de St. Valentí.
20 de febrer de 1983. La Parròquia de St. Valentí inau-gura les seves dependències i un nou campanar amb dues campanes -Agustina i Anna- dedicades a Agustí Bartra i Anna Murià.
21 d’octubre de 1984. Canvia de rector la Parròquia de St. Valentí. Mn. Andreu Pasqual es trasllada a Badalona després de 20 anys i el substitueix Lluís Matarín.
26 d’octubre de 1984. Assemblea de treballadors de Tintesa del carrer Gasòmetre per la dificil situació de l’empre-sa. L’empresa acabarà tancant.
4 de desembre de 1985. Es cala foc a la fàbrica Martí Lloberas, S.A. del final del carrer Roger de Llúria.
13 de novembre de 1986. L’Institut Català del Sòl demana llicència d’obres per convertir Terrassa Industrial en un polígon d’habitatges de promoció pública.
7 de novembre de 1987. Se celebra el 25è aniversari de la Parròquia de St. Valentí.
8 de desembre de 1987. El veí del barri Valentí Piqué i Arola, director del Cor de la Parròquia, és nomenat terrassenc de l’any.
Febrer de 1988. S’enderroca l’antiga fàbrica de la Manufactua Auxiliar S.A. situa-da entre els carrers Sant Se-bastià, Roger de Llúria i Lepant.
8 de juliol de 1988. El local de l’Associació de Veïns és assaltat i destrossat.
2 de novembre de 1988. L’em-presa del barri Egarfil, S.A. dedicada a la filatura d’estam compleix 25 anys.
Gener de 1989. Es procedeix a l’enderrocament de l’antic escorxador. (Ctra. de Mont-cada-Rambleta).
5 de novembre de 1989. S’inaugura “El Casalet”, nova dependència dels locals de la parròquia.
20 de novembre de 1989. Comença la demolició de l’antiga fàbrica Terrassa Industrial. S’hi vol construir una zona residencial amb 136 habitatges i un parc de 5740 m2.
7 de gener de 1990. S’ha acabat l’enderroc de l’antiga fàbrica Vinyals a la Plaça del Segle XX, era l’edifici més antic del barri.
8 de gener de 1990. La Gerència d’Urbanisme precinta la Discoteca La Nau (Baldrich-Lepant).
20 de desembre de 1990. Es constitueix el Consell Municipal de la zona III, de la qual forma part el barri del Segle XX. L’Alcalde presideix l’acte.
25 de maig de 1991. La Congregació de les Agustines Missioneres celebra el centenari de la seva fundació.
19 de febrer de 1992. L’Associació de Veïns Segle XX junt amb les de Ca n’Anglada, Can Palet i Vallparadís consti-tueixen una coordinadora d’afectats per l’aluminosi.
Febrer de 1993. Surt el primer número de BOCAMOLL, portaveu de l’Associació de Veïns del barri.
29 de maig de 1993. Es col·loca la primera pedra del Casal de barri.
3 d’octubre de 1993. S’inaugura, a la seu de l’Associació de Veïns, la Ràdio Tse-Tse.
Desembre de 1994. Comencen les obres de rehabilitació dels Grups Santa Margarida afectats d’aluminosi.
21 de gener de 1995. A l’Assemblea de la Federació d’Associació de Veïns de Terrassa (FAVT), el barri segle XX entra a la nova executiva de l’entitat.
19 de febrer de 1995. El Cor Parroquial de Sant Valentí celebra el 25è aniversari i homenatja el seu fundador Valentí Piqué.
29 d’abril de 1995. L’alcalde de Terrassa inaugura el Casal de Barri.
13 de juny de 1996. El Diari de Terrassa publica una carta de Isidre Cot i 140 veïns més del barri denunciant la supressió de part de la línia 4 d’autobusos que comunicava el barri amb la Mútua i l’Estació del Nord.
Abril de 1997. Un grup de joves del moviment “okupa” s’instal·len ens uns habitatges abandonats del carrer Gasò-metre.
15 de maig de 1997. La Biblioteca Salvador Utset del carrer Avinyó celebra el 25è aniversari de la seva creació. El 16 d’octubre següent s’home-natja Montserrat Coll que ha estat els 25 anys al seu servei.
Setembre de 1998. S’enderroca el molí de l’Aigua-cuit (carrers Roger de Llúria-Mestre Trias)
15 d’abril de 1999. En una sessió informativa l’Associació de Veïns informa del projecte de construcció de 2 torres de 14 plantes a l’antic Vapor Freixa.
Desembre de 1999. El Bocamoll d’aquest mes recor-da el 75è aniversari de l’arribada al barri de les religioses Agustines del Sagrat Cor per dirigir l’escola que deixen les concepcionistes. Durant molts anys les Agusti-nes seran popularment cone-gudes a Terrassa per les “monges del Gas”, per la proximitat a la fàbrica d’aquest fluid.
Desembre del 2000. L’Ajunta-ment posa fitons al carrer Navas de Tolosa per impedir l’aparcament no autoritzat de vehicles a les voreres.
5 de gener del 2001. Es compleixen 100 anys de l’acord de l’Ajuntament d’anomenar Segle XX una plaça del barri, que serà l’origen del seu nom actual.
Juny del 2001. S’executa el projecte de l’espai socioes-portiu als terrenys Abad Ribera, que es perllongarà força temps encara.
10 de juny del 2001. Es celebra amb una missa el 25è aniversari de la Consagració de l’Església de St. Valentí.
28 de setembre del 2001. L’illa de cases entre els carrers Pare Font, Gibert, Gasòmetre i Roger de Llúria que havia estat la fàbrica de gas i més properament magatzem d’au-tomòbils d’ocasió Renault, és ocupada per membres del col·lectiu Okupa. Denunciats per la propietat, en seran desallotjats pels anti-avalots el 10 de desembre següent.
22 de juny del 2002. En l’Assemblea de veïns s’informa de la proposta del POUM (Pla d’Ordenació Urbana Municipal) que inclou força canvis en el barri, el més important la trasformació del carrer Navas de Tolosa en un futur passeig que enllaçarà Can Palet amb la Rambleta.
21 de setembre del 2002. Comencen els actes comme-moratius del 25è aniversari de l’Associació de Veïns del barri.

-------------------------------------------------

Foc a CAL SALA (1890) - Bocamoll nº 40 de setembre 2002

En butlletins anteriors ja vam fer un resum de la història de cal Sala i Badrinas com també en un altre butlletí, i en aquesta mateixa secció, vam referir-nos a l'edifici que li donava aixopluc, l'anomenat primer vapor de Jacint Bosch i cia i desprès Vapor Tarrasense. Avui recordarem un impressionant incendi que sofriren vapor i fabrica el 8 de febrer de 1890. Afectà la quadra més propera al carrer d'en Prim on hi havia instal·lats cinc assortiments, màquines desmuntadores i altres màquines d'aparells propietat de la societat anomenada Sala i Nebot formada per Alfons Sala Argemí i el seu oncle Pascual Sala i Sallés.
Aquell dia, que era dissabte, cap a les vuit del vespre, quan tot just feia mitja hora que els setmanals de la casa havien deixat el treball, el vigilant de la fàbrica, Ramon Tusell i Gorina, s'adonà que per damunt d'un empostissat sortia fum, a la vegada que se sentia una gran pudor de socarrim. No va tenir temps ni de sortir a fora per a demanar auxili, perquè el foc a causa del vent que entrà per la porta, prengué unes propor-cions formidables, la qual cosa féu que aquell home quedés marejat i sense esma per a tocar la campana que hi havia instal·lada per a demanar auxili.
Quan van arribar-hi els bombers va ser impossible salvar la nau ja que els sostre i part de les parets eren un munt de runa. El veritable perill era que el foc es propagués a les altres quadres i a les cases veïnes, cosa que el veïnat i els bombers pogueren evitar després d'un treball incessant que durà fins a altes hores de la matinada.
Els que van presenciar el foc no recordaven haver-ne vist cap de tan gros a Terrassa. La ciutat quedà consternada. Com que s'ensopegava que era prop del carnaval, algunes societats tenien anunciats balls de màscares per a aquell vespre que foren suspesos en senyal de dol per aquella tragèdia que repercutí en algunes famílies d'obrers que van quedar per algun temps sense treball. El material destruït, segons l'historiador Baltasar Rapon, fou avaluat en 150.000 ptes. de l'època.
Les societats afectades van emetre el dia 12 següent, una nota d'agraïment que trans-crivim en part i en el castellà original per poder copsar plenament el llenguatge romàntic i paternal que en aquella època s'estilava.
“Los propietarios del Vapor Terrasense y Sala y Nebot... dan las más expresivas gracias a las autoridades jefe y demás empleados de la estación del ferrocarril, guardia civil, cuerpo de bomberos y, en general, al honrado vecindario de nuestra culta y humanitaria población, que acudió en masa al lugar de la catástrofe, por los esfuerzos de todos en salvar de las llamas cuantiosos intereses que representan el pan para muchas familias y atajar el incendio”.
“La sociedad Sala y Nebot, profundamente agradecida por los generosos y espontáneos ofrecimientos que han recibido de parte de los demás fabricantes, tintoreros y operrios, así de esta ciudad como la de Sabadell, hace público este sublime rasgo de hidalguía y compañerismo, que viene a demostrar, una vez más, que todos los intereses son solidarios, y que, unos y otros, amos y trabajadores, venimos a construir una sola familia, la gran familia del trabajo”.
No ha estat aquest l'únic que han sofert les indústries del barri. El mateix Vapor Terrasense patí un incendi molt més petit el 1920. El 1921 s'incendià la indústria Canyellas i Simon en el vapor Gibert (carretera de Montcada). El 1924 es va cremar el local que la “Fábrica Nacional de Coloran-tes i Explosivos” tenia a prop del camp del Belil i, ja a la post-guerra, el 1942, es declaraven 2 nous focs, que la gent d'avançada edat encara pot recordar: al gener la Terrassa industrial i al març novament a cal Sala i Badrines. De tots aquests focs en parlarem amb més detall en una altra ocasió.

-------------------------------------------------

L'Escorxador - Bocamoll nº 39 de juny 2002

Pels que ja no som de la primera volada, sembla que fou ahir i ja fa més de tretze anys que es va enderrocar l’escorxador de Terrassa i aquest juny n’ha fet catorze des que es va tancar després de contínues pròrrogues ja que no s’adaptava a la normativa sanitària vigent. Estava previst que en el solar que ocupava l’escorxador s’hi construís l’estació d’autobusos de Terrassa, cosa que a la pràctica va trigar més de cinc anys a portar-se a terme.
L’escorxador a què ens referim i que les nostres generacions han conegut, si més no des de la carretera al costat de la via del tren amb la seva peculiar paret de tanca i reixes, no ha estat pas l’únic escorxador que ha tingut la ciutat i no diguem el poble de Sant Pere, incorporat a Terrassa el 1904, que en tenia un de propi a l’extrem del carrer Parellada que el 1905 es va destinar a alberg nocturn de vianants pobres.
Farem avui un resum de la història dels escorxadors de Terrassa. El 27 d’octubre de 1853 l’Ajuntament va rebre un ofici del governador amb el qual obligava la corporació municipal a la immediata construcció d’un edifici adequat per a la matança dels bens i imposava una penyora de dos rals a l’alcalde i 20 al secretari per cada dia que passés si no fos construït de seguida. La construcció es va tirar endavant, però anava tan lentament que un dia que el secretari Francesc Ubach es trobava a Barcelona va ser fer detenir pel governador per considerar que era el qui entorpia l’obra. Finalment es va inaugurar l’edifici construït en un camp aleshores bastant apartat de la vila, en l’indret que és ara el carrer Pare Llaurador xamfrà amb el carrer Galileu. El camp tenia una superfície de 3245 metres quadrats i el local s’utilitzà durant 15 anys.
La matança de porcs es feia tradicionalment al carrer, davant de la casa dels respectius propietaris, tal com encara hem vist fer en alguns pobles, fins que l’u de desembre de 1873 l’Ajuntament fa un pregó prohibint la matança al carrer sota multa de 15 pts. L’Ajuntament s’havia procurat un local a propòsit, una quadra que havia llogat per 80 pessetes anuals als seus propietaris Josep i Aurelià Vinyals. El local, però es mostrà aviat insuficient i l’Ajuntament en sessió de 16 de novembre de 1874 acordà de construir-ne un de nou.
L’Ajuntament va permutar el 31 de març de 1876 el local i el terreny de l’escorxador del camí de Vacarisses per un terreny propietat del Baró de Corbera en el lloc conegut per La Gisperta de 11580 canes quadrades, a la banda sud de la carretera de Montcada. La construcció de l’edifici trigà encara 15 mesos i es va adjudicar per subhasta al mestre d’obras Llàtzer Matalonga pel tipus de 7500 ptes. L’obra s’havia d’acabar abans del primer de juny de l’any següent, cosa que no es va complir, segurament per problemes econòmics de l’Ajuntament ja que el 17 de juny tres carnissers, Maurici Gibert, Valentí Guix i Joan Ventura van oferir diners a l’Ajuntament per a la construcció. El 4 d’octubre de 1877 i quan l’edifici encara no estava del tot acabat van començar a matar-s’hi porcs. El primer veterinari de l’escorxador va ser Jacint Casanovas i es feia pagar 12 cèntims per Kg. De drets de matança. Amb el pas dels anys s’hi van fer moltes reformes i ampliacions. Inicialment la part edificada era de 769,48 m2 dels quals 352 estaven destinats al sacrifici de bestiar de llana amb 35 bancs de marbre, 259 m2 la nau dedicada al sacrifici de porcs, i les corts, 82 metres quadrats amb 16 dependències. També hi havia un cobert i l’habitatge del conserge. El mes d’agost de 1927 es construí la paret de tanca amb reixat de ferro en la part de la façana que donava a la Carretera. L’any següent s’adjudicaven al mestre d’obres Josep Domenech i Sànchez obres de reforma i ampliació per 17000 pessetes i com dèiem al principi l’escorxador es tancà el 9 de juny de 1988 i s’enderrocà el gener de 1989.
Per tenir una idea dels animals que es sacrificaven, direm que el 1917 per exemple s’hi van matar 1090 marrans, 33932 xais, 2130 ovelles, 2301 cabres, 5122 cabrits, 943 vedelles i 3756 porcs. Total 49274 animals.

-------------------------------------------------

EL CARRER D’AVINYÓ - Bocamoll nº 38 de març 2002

L’origen del nom d’aquest carrer és degut a Pere Noguera i Vacarisses que en la segona meitat del segle XIX vivia en el número 108 de la carretera de Montcada, tocant als terrenys en què s’obrirà el carrer d’Avinyó. Aquest terrassenc era el que llavors se’n deia un mestre d’obres -el que avui en diríem contratista d’obres- i fou a qui se li va adjudicar i va construir, els primers anys del segle XX, l’edifici de l’actual Ajuntament. També va ser el cap dels bombers de Terrassa, càrrec pel qual fou nomenat el 1903 arran de la modernització que es va fer d’aquest servei. Pere Noguera era conegut amb el motiu de L’Avinyó, el mateix sobrenom que ja se li havia donat al seu pare pel fet de ser fill d’aquella població del Bages. Un altre descendent del Noguera d’Avinyó es dedicà al comerç de les deixalles de llana. Aquest negoci va derivar finalment en una important indústria de rentat i pentinatge de llanes que estava situada al costat del Torrent de Vallparadís, al final del carrer de la Igualtat on actualment té el magatzem la Brigada Municipal d’Obres.
Baltasar Rayon en la seva obra “Els carrers de Terrassa l’any 1900” ens recordava que el començament del carrer Avinyó abans d’obrir-se era una vinya pel mig de la qual passava un camí, que una vegada travessat el carrer del Gasòmetre, quedava tancat per una muralla i una porta de ferro que donava accés a una gran finca que anava des del carrer Roger de Llúria fins a la Rambleta, que era propietat de Lluís de Ramon i Mora, Baró de Corbera. Aquest acabalat personatge, advocat, amb títol nobiliari, d’idees liberals, havia nascut a París i tenia propietats a Terrassa on residia temporades a la casa pairal que, reformada, es conserva encara avui dia a la Plaça Vella cantonada amb el carrer de Gavatxons i que es coneix per la casa del Baró de Corbera. Aquest Aristòcrata formà part de l’Ajuntament de Terrassa, amb el càrrec d’Alcalde tercer, quan el 1868 es formà la Junta Superior Revolucionària arran de la destitució de la Reina Isabel II. També va ser Diputat a les Corts de Madrid per elecció el 1872.
Quan l’Ajuntament acordà obrir el carrer d’Avinyó el gener de 1894, només hi havia una sola casa que era la primera de la dreta. Pere Comerma n’hi construí algunes més i així el 1900 ja n’hi havia quinze en tot el carrer i el 1903 ja en tenia 24. Aquestes cases arribaven només fins al carrer Gasòmetre ja que més enllà hi havia -com hem dit- la muralla de la finca del Baró de Corbera que tancava el pas. Els terrenys del Baró es van vendre després en diverses parts i la muralla fou enderrocada el 1925. El carrer va anar creixent fins arribar a trobar el carrer Navas de Tolosa. En aquest darrer lloc s’hi condicionà el camp de futbol del Catalunya F.C. que s’inaugurà el 12 de juny de 1932. A finals de 1935 es va construir el clavegueram del carrer.

-------------------------------------------------

EL BAR LA PENYA - Bocamoll nº 37 de desembre 2001

Quan fa uns dos anys, en aquesta mateixa secció, vam fer referència a l’actual Bar Amistat ja vam remarcar el fet que després de més de cinquanta anys d’acabada la guerra civil i avui ja més de cinquanta-cinc anys des que va començar, dels molts bars, cafès i tavernes que hi havia a Terrassa en aquell temps, es podien comptar amb els dits d’una mà els que encara, amb més o menys reformes i amb més o menys canvis de propietari, havien subsistit fins avui dia. D’aquests pocs establiments supervivents, dos per-tanyen al nostre barri: l’esmentat Bar Amistat i el Bar La Penya, situat en els números 148 i 150 de la carretera de Montcada, a qui avui ens referirem. Hem de remarcar que tant un com l’altre són anteriors a 1926, per la qual cosa ambdós poden presumir de més de 75 anys d’antiguitat.
Abans de la guerra l’impost municipal de matrícula, l’actual IAE (Impost d’Activitats Econòmiques) presentava una gamma de capítols similars amb una pugna constant entre els propietaris dels establiments, per figurar en els que tenien una quota més baixa, i els serveis fiscals de l’Ajuntament. Hi havia llicència de bar, cafès de 30 cèntims, cafès econòmics, cerveseries, tavernes i “bodegons” (tavernes que servien menjars). Als inicis l’actualment anomenat Bar La Penya estava matriculat com a “bodegon”. Als anys 1926 i 1927 (llavors ocupava només el número 148 de la carretera), figurava com a titular Àngel Serra i Prat. L’any 1928 el titular era Assumpció Adell i Casas, esposa d’Antoni Juste i Royes. Aquest treballava a l’escorxador de Terrassa (situat no gaire lluny de l’establiment, a la Carretera mateixa davant de l’Hostal del Fum) que va ser enderrocat fa uns quants anys i que molta gent del barri encara hem vist funcionar on actualment hi ha l’estació d’autobusos. Pel fet que Juste treballés a l’escorxador, a la taverna se la conexia pel sobrenom de cal mataporcs. L’any 1930 el matrimoni Juste-Adell va cedir l’establiment a Domènec Rodoreda, cosí germà de l’escriptora barcelonina Mercé Rodoreda i germà de Jaume Rodoreda i Ullés, un dels terrassencs que patirà la repressió de la post-guerra i que serà afusellat al Camp de la Bota el 5 de juliol de 1940.
Quan esclatà la guerra civil el matrimoni Juste-Adell ja s’havia fet novament càrrec de l’establiment. Llavors el van anomenar Bar Imperi i amb aquest nom van fer imprimir com a mínim tres vals de cartolina en forma de disc, de valors 5, 10 i 30 cèntims per a facilitar el canvi i suplir la manca de xavalla o moneda menuda d’aram que amb la guerra havia quasi desaparegut de la circulació, molt probablement retirada per a la indústria militar.
L’Assumpció Casas portava la taverna amb l’ajut, quan podien, del seu marit que ja hem dit treballava a l’escorxador, la seva filla Carme, que treballava de teixidora a cal Costa i Blasi, i del seu gendre, Nicolau Sales, que treballava en la propera fàbrica de gas. Josep Sales i Juste, nét de l’Assumpció Adell ens recordava que la Guàrdia d’Azaña van ser clients habituals de la taverna els últims mesos de la guerra. El President de la República Espanyola, Manuel Azaña s’havia instal·lat des de febrer de 1938 a la casa Salvans, prop de la Barata, i la seva Guàrdia Presidencial estava acomodada en l’edifici de les Escoles Pies, en el proper carrer de Col·legi.
El gener de 1939 a la vista de la imminent entrada dels nacionals a Terrassa, la família d’Antoni Juste opta per l’exili. En la ruta cap a França, a Figueres, el tren és bombardejat per l’aviació nacional i part de la família en resulta ferida i retorna a Terrassa.
A la postguerra i després d’un curt període que roman tancada, la taverna és adquirida pel matrimoni de Manel Andreví i Margarida Font que el 1948 comprarà la casa del costat, ampliarà i reformarà l’esta-bliment, que anomenava Bar La Penya, nom que ja mantindrà fins avui dia. Amb la col·laboració de la filla de la Montserrat, i el gendre Jaume Altirriba, i després aquest darrer matrimoni sol, regiran el bar que es dedicarà també a fer menjar que recolliren en plegar, treballadors de les fàbriques properes. El matrimoni Altirriba, que resideix encara en el nostre barri, ens recordava la duresa dels anys de la postguerra, que el bar s’obria a les 5 o 6 del matí, hora en què ja començaven a passar els carreters i que no es feien festes ni vacances.
El 1989 el matrimoni Altirriba ja en edat de jubilació i sense successió directa, tanca el Bar. Tres anys després el traspassaran als germans Eugeni i Jaume Coll que el reobriran i el mantindran en funcionament fins avui dia.

-------------------------------------------------

Cal “COSTA i BLASI” (2ª part) - Bocamoll nº 36 de setembre 2001

En el darrer Bocamoll vam fer unes pinzellades de la història de la fàbrica Costa i Blasi. Ara ens referirem a algunes de les persones que van estar-hi vinculades - com a propietaris o com a treballadors - i que per les seves activitats extralaborals ven tenir notorietat a la ciutat.
Ramon Costa i Blasi, un dels socis fundadors de Bayona Costa i Blasi el 1917, era teòric de teixits de cal Bosch i Duran, empresa de què el seu sogre Domènech Costa i Molins fou soci fins que se’n separà el 1911. Ramon Costa, una persona amb sensibilitat social, col·laborà en diverses societats benèfiques de la ciutat. De 1927 a 1931 fou vicepresident del “Seguro Tarrasense contra los Accidentes del Trabajo” -l’actual Mutua de Terrassa- i quan aquesta entitat creà “L’obra de Supervivència” que donava una ajuda diària de 10 ptes fins als 14 anys als fills dels treballadors morts al treball, Ramon Costa n’exercí també la vicepresidència. Quan esclatà la guerra civil va ser vocal de l’Institut Industrial i a la postguer-ra, el 1945, fou nomenat membre de la Gestora Municipal i Tinent d’alcalde d’Hisenda. De 1943 fins a la seva mort el 1970, formà part de la Junta de Govern de la Caixa de Terrassa. El 1967 amb motiu de celebrar l’empresa el 50e aniversari, es va promoure concedir a Ramon Costa la medalla al treball, iniciativa que no va reexir.
Joan Costa i Costa, fill del fundador Ramon Costa, exercí igual que el seu pare diversos càrrecs públics. Fou regidor de l’Ajuntament de Terrassa de 1958 a 1963 i de 1967 a 1972 i vocal de l’Institut Industrial de 1962 a 1976. A la Mutua de Terrassa exercí el càrrec de tresorer de 1976 a 1980 i a la Caixa de Terrassa fou nomenat vocal de 1971 a 1973 i secretari de 1973 a 1980. Joan Costa també presidí una temporada el Club Natació Terrassa.
Jaume Figueras i Salelles, que va ser elegit alcalde de Terrassa el 25 d’agost de 1936, en plena guerra civil, en substitució d’en Samuel Morera, i que ostentà el càrrec fins el juny de 1937, era un encarregat de secció de cal Costa i Blasi. Figueras, militant d’Esquerra Republicana de Catalunya, havia estat elegit regidor l’abril de 1931 per la candidatura del Bloc Catalanista Republicà i a les eleccions del gener de 1934 tornà a ser elegit per la Coalició d’Esquerra Republicana - catalanistes. Posteriorment Figueres canvià la militància a ERC per la del PSUC - Partit Socialista Unificat de Catalunya-.
Una forma tradicional de crear noves empreses en el ram tèxtil, especialment de teixits, era l’associació i establiment pel seu compte de personal expert - teòrics, viatjants i administradors-. De Costa i Blasi en va sortir el 1940 també un teòric, Joaquim Cardús i Arch, que va ser primer apoderat, i després -el 1942- soci del seu cunyat Ricard Pintado i Arroyo. Ambdós eren gendres de Ramón Blasi, un dels socis fundadors de Bayona Costa i Blasi. Ricard Pintado havia treballat de viatjant a Pont Aurell i Armengol i era fill del tinent retirat de la guàrdia civil Manuel Pintado i Picon, assassinat pels incontrolats l’agost de 1936. Pintado i Cardús, que així es titulava la societat, va instal·lar els seus telers al vapor Palet de la carretera de Rubí i filatura de llana al número 116 del carrer Pare Font. Inicialment tingueren el despatx i magatzem al carrer del Nord, 27, però aviat el traslladaren a l’emblemàtic edifici construït pel mestre Tomàs Nualart i Bosch a la Plaça Mossèn Cinto Verdaguer xamfrà amb el carrer de la Mina, que lamentablement ha estat enderrocat. Pinstado i Cardús era una empresa de mitjana importància. Tenia una vintena de telers i una filatura amb unes 720 pues. Va tancar a finals de la dècada dels seixanta.

-------------------------------------------------

Cal “COSTA i BLASI” (1ª part) - Bocamoll nº 35 de juny 2001

L’illa de cases formada pels carrers del Pare Font, Navas de Tolosa, Baldric i Torres i Bages està composta en la major part per naus industrials que des de fa una vintena d’anys, aixopluguen petites indústries en règim de lloguer. Anteriorment, però, les utilitzava en la seva totalitat una sola i antiga indústria de llaneria, que com veurem, va estar sempre instal·lada al nostre barri i que donava feina a més d’un centenar de persones, bona part de les quals vivia també en el mateix barri. Es tracta de cal Costa i Blasi.
Aquesta fàbrica es creà, com moltes indústries llaneres de Terrassa arran de la primera guerra mundial (1914-1918). Mentre els països bel·ligerants vivien un drama de mort i destrucció, les fàbriques terrassenques treballaven a tot ritme per atendre les comandes dels exèrcits combatents a més de seguir mantenint el mercat espanyol. La forta demanda d’aquells anys va estimular tècnics i viatjants d’empreses a establir-se pel seu compte, provant sort com a empresaris. Un d’aquests casos és el de cal Costa i Blasi. A principis de 1917, Rafael Bayona i Bertran, Ramon Costa i Blasi - viatjant i teòric respectivament de la casa Bosch, Duran i Costa- i els germans Antoni, Jaume i Ramon Blasi i Buxeda, propietaris de la foneria Fills d’Antoni Blasi, creen una societat per dedicar-se a la fabricació i venda de teixits de llana amb el nom de Bayona, Costa i Blasi. La societat començarà amb una vintena de telers que instal·larà en una nau del carrer Rubí - actualment del Pare Font, baixant a mà dreta entre els carrers de Lepant i Navas de Tolosa, propietat dels germans Blasi. A la nau del costat, Bayona, Costa i Blasi instal·larà a mitges amb Bartomeu Boada i Lluch un assortiment per llana de carda de 600 pues. El magatzem, quedarà fora del barri, al carrer del Nord, un carrer en què els magatzems i despatxos dels fabricants terrassencs es tocaven gairebé l’un amb l’altre.
El gener de 1931, Bayona es va separar de la societat i el nom es va canviar de Bayona, Costa i Blasi a Costa i Blasi. Els gerents de Costa i Blasi van ser aleshores Ramon Costa i Ramon Blasi.
A la postguerra, a partir de 1947, Costa i Blasi inicia un procés de costrucció de naus pròpies al mateix carrer de Pare Font on anirà ubicant totes les seves seccions, que arribaran a ocupar, com hem dit al principi, quasi tota l’illa que formen els carrers Pare Font, Navas de Tolosa, Baldric i Torres i Bages. El 1962 hi traslladaran també el despatx i magatzem.
El 1973 Costa i Blasi va canviar la seva forma jurídica i va passar a societat anònima. La raó social no canvià i s’hi afegí només la S.A. és dir, Costa i Blasi S.A. L’empresa la dirigien ja unes noves generacions familiars, Joan Costa i Costa, fill de Ramon Costa, Antoni Blasi Caba, fill de Jaume Blasi i Josep Blasi Artès, fill de Ramon Blasi, ajudats pels fills de Joan Costa i Antoni Blasi. La crisi del sector tèxtil però havia començat. Les indústries del ram anaven caient, en pocs anys, una darrera l’altra. Costa i Blasi va ser-ne una més. El 1980 suspengué pagaments i seguidament va plegar.



-------------------------------------------------

La Ferreteria "L'Aranya" - Bocamoll nº 34 de març 2001

En un dels Bocamoll anteriors vam parlar de la desapareguda casa de Can Macià i vam seguir la trajec-tòria dels seus propietaris, els Gibert, des de la seva vinguda a Terrassa fins a l’actualitat. Recordem que la casa Macià estava en el xamfrà nord-est de la carretera de Montcada amb el carrer de Sant Francesc on actualment existeix un bloc de pisos amb un restaurant-xarcuteria a la planta baixa. Quan Maties Gibert va adquirir el 1844 les terres, la carretera encara no estava construïda i la casa s’edificà amb l’entrada pel carrer de Viveret. Quan uns anys després es van fer les obres de la carretera, aquesta es va menjar el pati de la casa i llavors el portal d’entrada es posà a la carretera. Vam explicar també que Joan Gibert i Roca, un fadristern de can Macià tenia un café anomenat l’Aranya, seu de l’Agrupació del mateix nom, en els números 11 al 15 del carrer del Pare Font, llavors anomenat carrer de Rubí. A la part de darrera d’aquesta casa, amb accés independent des de la carretera, Joan Gibert hi construïa també carros i més tard hi instal.là un comerç de ferro vell. Un fill d’aquest, Francesc Gibert i Navarro va fer prosperar el negoci ferroveller i a principis de 1929,tancà el cafe-bar que havia seguit explotant el seu padrastre Andreu Tort i hi instal.là una ferreteria que denominà amb el mateix nom de L’Aranya i que es va especialitzar en la venda de cuines econòmiques que ell mateix fabricava.
La ferreteria L’Aranya va tenir els anys trenta una notòria presencia publicitària en els mitjans de comunicació de l’època. Hem constatat insercions publicitàries de la ferreteria en els butlletins de la Secció Excursionista de la Fraternitat Republicana, en els del Grup Excursionista Egara i l’Aubada, en el de Ràdio Terrassa, el de la Unió Comercial i Industrial i àdhuc en algun programa de festa Major de Terrassa de l’època.
Francesc Gibert també feia ús de la Ràdio local per difondre els seus missatges publicitaris. Les tarifes de Ràdio Terrassa eren els anys trenta de trenta cèntims la paraula amb uns descomptes progressius per quantitat de paraules semestrals. Hem localitzat cinc curioses falques publicitàries de l’Aranya que transcrivim tot seguit:
“¿Per què tothom exigeix les cuines econòmiques de la ferreteria L’Aranya? Perquè passen directament del fabricant al consumidor”
“Recordin que dintre quatre dies les mosques molestaran, previngui’s per cortines de cadena que trobaran per pocs diners a la ferreteria L’Aranya”.
“La casa que ven la bateria de cuina amb qualitat i condicions immillorables és la ferreteria L’Aranya”
“Volen tenir els menjars ben guardats? Procurin per un armari-guardaviandes dels que ven des de 6 pessetes la ferreteria L’Aranya.”
“Abans de comprar ruixadors, galledes, càntirs i tot gènere de temporada d’estiu, visiti sens cap compromís la ferreteria L’Aranya.”
La ferreteria L’Aranya, present encara en la memòria de gent d’avançada edat, va tancar a mitjans de la dècada dels quaranta.



-------------------------------------------------

El vapor de Cal Sala - Bocamoll nº 33 de desembre 2000

El vapor conegut amb el nom de cal Sala i Badrines o simplement de cal Sala, amb entrades pels carrers d’en Prim i carretera de Rubí, s’anomenava, quan començà a construir-se el 1866, Vapor de Jacint Bosch i companyia. Era el segon vapor que es construïa al nostre barri. El primer havia estat el de Magí Solà, més tard anomenat de Vegà, Solà i companyia, situat entre les carreteres de Montcada i Rubí i el carrer Prim, actualment enderrocat i pendent d’efificació de gratacels tan monumentals com antiestètics. Abans dels vapors de Jacint Bosch i Magí Solà se n’havien construït ja set més a Terrassa, tots en el centre de la població; el Galí i Vinyals el 1833 als carrers Rasa/Pantà que fou el primer de Terrassa i el segon de Catalunya, actualment readaptat per a escola, el vapor Vallhonrat de curta durada als carrers St. Pere-Teatre, el Busquets entre els carrers Cremat i Unió que s’enderrocà a primers de segle per a construir-hi la fàbrica d’electricitat, actualment ocupada pel restaurant Viena, el Saquet més tard anomenat Ventalló als carrers Rasa-Sant Llorenç en gran part enderrocat i actualment en procés de noves edificacions, el d’Agustí Galí als carrers St. Pere-Cardaire, desaparegut, el Vapor Ros als carrers Portal Nou-Racó, encara existent, i el Vapor Gran entre els carrers Portal Nou i Sant Genís en procés de desocupació i amb projecte de proper enderrocament.
EL Vapor de Cal Sala, com hem vist, el segon construït al nostre barri i el nové a Terrassa, és l’únic d’aquests nou vapors que encara continua en ple funcionament industrial amb diverses empreses que han substituït a Sala i Badrines, després del seu tancament. La societat que promogué el Vapor Jacinto Bosch i Cia. es constituí el 23 de juny de 1866 per sis personatges de la ciutat, tots ells fabricants: Francesc Pujals i Colomer, Jacint Bosch i Curet, Pere Armengol i Albí, Gaietà Alegre i Trias, Jaume Palà i Perarnau i Josep Muns i Torres, tots residents a Terrassa, excepte Josep Muns que ho era a Sabadell. Cadascun dels sis socis aportaren 3000 duros que feren un capital total de 18000 duros. Els terrenys s’havien comprat el mes anterior als germans Juli i Antoni Figueres i Sabater. Jacint Bosch fou nomenat administrador de la societat. L’administrador estava autoritzat a fer les compres i les reparacions que necessités la fabrica, el motor o les transmissions -embarrats- que no passessin dels 1000 rals i contractar i acomiadar personal i fixar els salaris, excepte el de maquinista que era una competència que es reservava la societat.
El Vapor que es preveia edificar amb la seva pertinent màquina de vapor, estava destinat a arrendament per a indústries. Els preus d’aquest arrendament s’estipulaven en funció de dos factors, l’espai ocupat per una banda i la quantitat i classe de màquines instal·lades que empalmarien amb els embarrats per l’altra.
En 1874 els socis van canviar el nom del Vapor que de Jacint Bosch i Cia, passà a anomenar-se Vapor Terrasense. El 1940 les famílies Sala i Badrina aconseguien ser els únics propietaris del Vapor.


-------------------------------------------------

“QUEIXES PER LA PROSTITUCIÓ (1883)“ - Bocamoll nº 32 de setembre 2000

La Revista Tarrasense, diari local del segle passat, en l’edició del 15 de juliol de 1883 es referia a la presentació, en el ple de l’Ajuntament, d’un escrit en el qual uns ciutadans es quixaven de la prostitució que s’exercia per la Carretera. Aclarim que la llavors anomenada simplement Carretera a seques, és l’actual carretera de Montcada. Transcrivim textualment el text de la notícia, traduït al català, a fi que puguem fer-nos càrrec de les valoracions que es feien d’aquest vell ofici, de les solucions que es proposaven -tant enèrgiques com inútils- i de la retòrica del llenguatge que es feia servir en aquella època.
“S’assabenta l’Ajuntament, per la lectura que li fa el mateix secretari, d’una enèrgica, però respectuosa, sol·licitud subscrita per diversos veïns de la Carretera en nom propi i dels altres honrats ciutadans que tenen en aquella carretera la seva residència, suplicant a l’Il·lustre Sr. Alcalde i a l’Ajuntament que es dignin prendre les mesures que el seu bon zel i clar criteri els dicti, a fi de lliurar-los de la presència de les dones que, comerciant amb la seva honra i fent escarni del pudor, tenen invadit el referit carrer, tot convertint-lo en focus d’immoralitat i en teatre d’impúdiques escenes que ofenen els sentiments maternals de les seves dones i la virtut de les seves innocents filles”.
“Fa ús de la paraula el Sr. Marinel·lo -alcalde republicà-federal en aquells moments- manifestant que es sumava als desigs dels exponents, encara que no hagi pogut esbrinar la certesa dels escàndols que aquells denuncien. N’hi ha prou per a ell, -diu- i sap que l’Ajuntament opinarà de la mateixa manera, amb les respectables signatures que autoritzen el document que acaba de llegir-se i en conseqüència està disposat en desgreuge de la moralitat pública ultratjada a fer ús de totes les seves atribucions d’Alcalde per extirpar d’arrel tan immund vici”.
“Van parlar successivament els Srs. Barba, Viladot, Matalonga i Salvans -regidors- tot adherint-se als propòsits del Sr. Alcalde i oferint el seu concurs i la seva energia fins a expulsar de Terrassa a aquestes dones dissortades”.
El mateix diari, d’ideologia monàrquica-liberal i per tant enfrontat políticament a l’alcalde republicà, li donava en aquest cas un total suport. En una pàgina posterior, un redactor reblava el clau “...Per l’extracte de la sessió tindran coneixement els nostres lectors de la ferma resolució del Sr. Alcalde d’expulsar sense contemplacions a aquestes hongareses (sic) que tenen infectat el carrer de la Carretera i altres carrers convertint-los en el teatre d’impúdiques escenes i perpetus escàndols. Mantenim l’esperança que aquesta vegada no serà de per riure tal expulsió i la fonamentem en l’energia amb què es va expressar el Sr. Marinel·lo”
Les dràstiques mesures devien dur-se a terme tot seguit, ja que el mateix diari del 9 d’agost referint-se ara al vici del joc deia “.... El Sr. Marinel·lo portarà a terme - l’extirpació del joc, com va fer de la prostitució - el resultat de la qual ha resultat la completa expulsió de les dones lascives i impures, que mereix sinceres felicitacions de totes les famílies honrades com les tributem nosaltres cordialment”.
Pocs mesos després, però, el mateix diari del 14 d’octubre, sense concretar llocs, deia “Amb inaudit i cínic descaro tornen a funcionar algunes de les cases, focus de la més repugnant immoralitat...” I és que, com era de preveure, un problema tan antic i complex no és tan fàcil de solucionar.



-------------------------------------------------

L'Agrupació "L'Aranya" - Bocamoll nº 31 de juny 2000

Dèiem en el darrer Bocamoll que Joan Gibert i Roca, germà d’un hereu de can Macià, tenia un cafè anomenat L’Aranya en els números 11 al 15 del carrer de Rubí -actualment Pare Font-. En morir Joan Gibert, la seva muller, Concepció Navarro, terolenca d’origen, es tornà a casar amb Andreu Tort, constructor de carros que va continuar al front de l’establiment L’Aranya. Aquest cafè va durar des de finals del segle passat fins al 1928. El pis superior tenia una sala de billar i jocs, i al costat del bar hi havia una sala gran amb accés directe del del carrer. L’Aranya era el local del barri on l’Alfons Sala, un dels socis de Sala i Badrinas, i candidat monàrquic en distintes eleccions de diputats a Corts, pel districte de Terrassa feia els seus actes electorals que sempre acabaven amb la beguda pagada a tots els assistents.
La popularitat del cafè L’Aranya provenia, però, de ser el local on una societat del mateix nom; l’Agrupació L’Aranya feia els balls llavors anomenats de patacada. En aquells temps, molt diferents dels d’ara no hi havia massa diversions i per als joves una d’aquestes era el ball. Alguns balladors s’espavilaven i s’agrupaven en societats que es comprometien a organitzar balls totes les festes de l’any amb algunes excepcions com el Dijous Sant. Als joves els sortia a 1 o 2 rals tota una tarda de ball. Els balls es feien amb la música d’un piano de manubri i només en les grans festes, Carnaval, Cap d’Any i Festa Major, es contractaven orquestres. En els balls extraordinàris d’aquestes grans festes s’establia una forta competència entre els diferents casinos i societats per atreure les noies als seus balls. Llavors era costum que la mateixa orquestra que havia d’actuar a la tarda o a la nit fes un recorregut pels carrers amb bombos i platarets per anunciar el ball. En aquells temps desfilar pel mig dels carrers no era senzill. Si bé no hi havia el trànsit de vehicles d’ara, els carrers no estaven asfaltats i la pluja i el fang i el pas dels carros deixava els carrers en males condicions.
Segons l’historiador terrasenc Baltasar Rayon els balls de patacada s’anomenaven així perquè quan els aprenents de ballador entraven a les sales de ball, un o altre s’encarregava de donar-los algunes patacades a l’esquena o algunes empentes per atorrollar-los. Els aprenents a ballador eren ensenyats a ballar pels mateixos encarregats de fer d’empresa del ball. Les classes es feien els dijous i dissabtes al vespre i costaven 10 cèntims.
L’Agrupació L’Aranya tenia el costum de fer cada any un romiatge a l’ermita de Sant Mus de Rubí. Molts veïns del barri s’hi afegien, anant-hi a peu o en carros. A la tarda no podia faltar el ball al voltant de l’ermita i per tant s’havia de portar-hi també el piano carregat en un dels carros. No cal dir les dificultats que tenia aquest carro carregat amb un instrument tan pesat per arribar en bon estat al seu destí per camins generalment en molt males condicions.
Pere Prat un afillat del darrer cafeter de l’Aranya Andreu Tort ens comentava recentment, haver estat l’encarregat de fer tocar el piano de manubri de l’Aranya i recordava que el fabricant de mosaic, Josep Prat i Picanyol havia presidit L’Agrupació.



-------------------------------------------------

“ELS GIBERT DE -Can Macià-“ - Bocamoll nº 30 de març 2000

En el xamfrà est del carrer Sant Francesc amb la carretera de Montcada fins fa un quart de segle hi va haver la casa pairal dels Gibert, coneguda amb el sobrenom de Can Macià. Els Gibert residien a Vacarisses fins que l'any 1789, Josep Gibert-Sanana Serracanta es traslladà a Terrassa. A la nostra ciutat es casà el 1796 amb Mariana Satlari i Marinel.lo i el 1802 va morir d'accident. El seu hereu Maties Gibert i Satlari, “Macià”, comprà un extens terreny en una zona del nostre barri, llavors despoblat, conegut com la Plana de la Figuerola, que abraçava des del carrer Pare Font fins al passatge Comerma. En aquests terrenys s'hi edificaria més tard la fàbrica de gas i part de l'escola de les Agustines. El 1844, adquirí també en establiment perpetu la casa i les terres de la casa pairal de la carretera. Maties Gibert havia pres matrimoni el 1820, en l'església de St. Julià d'Altura amb Antònia Pi i Basora.
L'hereu de Maties Gibert va ser Francesc Gibert i Pi, que a més d'explotar una premsa d'oli, tenia un forn de ceràmica que fabricava rajoleria. Francesc Gibert es va casar amb Teresa Roca i Barba, tia del periodista, dramaturg, poeta i polític republicà Josep Roca i Roca.
El matrimoni Gibert-Roca va tenir un mínim de vuit fills. Un d'ells, Antònia es va casar amb Marcel·lí Mirosa, comerciant i militant del partit republicà centralista que fou regidor de Terrassa els anys 1894 i 1895. Un altre fill, Joan, era el cafeter de “l'Aranya” i un fill d'aquest, Francesc Gibert i Navarro, tenia una ferreteria amb el mateix nom. Ambdós establiments estaven situats en els números 11 al 15 del carrer Rubí, actualment Pare Font . Un altre fill dels Gibert-Roca, Miquel, l'hereu, fou president del Gremi de Rajolers de Terrassa i regidor de la ciutat de 1890 a 1893. Va ser en l'exercici d'aquest càrrec que va sol·licitar i va aconseguir que, en record als seus antecessors, es posés el nom de Gibert al carrer situat entre els carrers de Rubí i Egara, actualment Pare Font i Roger de Llúria, al nord de la fàbrica de gas.
Miquel Gibert i Roca va ser el pare de la religiosa Teresa Gibert i Tarrida, la segona superiora que va tenir el col·legi del Sagrat Cor del nostre barri, i de Jaume Gibert i Tarrida, a qui l'Ajuntament va clausurar la bòvila pels perills i molèsties que comportava per als veïns. Jaume Gibert va ser el pare de Dolors Gibert i Codina, medalla de la ciutat, presidenta de l'Arxiconfraria Teresiana del 1941 fins a la seva mort el 1967, i de Miquel Gibert i Codina, traspassat fa poc més d'un any, que havia estat abans de la guerra president del Grup Excursionista Montserrat i Cap dels Escoltes, Minyons de Muntanya del Grup Norbert Font i Sagués de la Federació de Joves Cristians.



-------------------------------------------------

“El 75 aniversari del Col.legi de les Agustines“ - Bocamoll nº 29 de desembre 1999

Tractant aquesta secció d'història del barri no podíem acabar l'any sense referir-nos a l'arribada de les religioses Agustines del Sagrat Cor, ja que enguany se n'ha complert el 75 aniversari.
Les “Agustines” és el nom abreujat amb que s'han conegut les monges de l'escola en els àmbits religiosos, encara que el nom popular des que van arribar al barri fins als anys setanta era el de les “monges del gas”. Aquesta definició (la fàbrica de gas distava una cantonada de l'escola) situava geogràficament la Comunitat religiosa i deixava clar a tothom a quines monges hom es referia.
Hem d'aclarir que, si bé les agustines commemoren enguany el 75 aniversari ja que es van fer càrrec del col·legi el 1924, aquest és més antic ja que en aquell any feia 11 que funcionava. El centre docent s'havia inaugurat el 28 de setembre de 1913, promogut per la Fundació del Patronat del Sagrat Cor, organisme de la Parròquia del Sant Esperit. La direcció del col·legi anava a càrrec de les religioses de la Immaculada Concepció i de les classes nocturnes se n'encarregaven les Filles de Maria. Així va funcionar fins al 1924 en què les concep-cionistes van concentrar la seva tasca en el col·legi del carrer del Nord. Llavors és quan es va sol·licitar i aconseguir que les Agustines es fessin càrrec de l'escola. Les primeres agustines, que van arribar de Madrid foren les germanes Carmen Marín, Mercedes T. Sánchez, Margarita Juarros, Mercedes Regueiro i Concepción Salvia. El canvi de direcció del col·legi es feu el 19 de març i passà gairebé inadvertit pels terrassencs. El Dia, portaveu dels catalanistes terrassencs publicava tres dies després aquesta concisa nota: “Dimecres passat, diada de Sant Josep, prengueren possessió de les Escoles del carrer de Rubí les religioses Missioneres d'Ultramar, procedents de Madrid. Sembla que es té el projecte de fer obres d'engrandiment de dit col·
legi per millor desenrotllament de l'ensenyança que s'hi dóna”.
La congregació de les “Agustines Terciàries Missio-neres d'Ultramar” s'havia fundat el 6 de maig de 1890, data en què fou coneguda canòni-cament. Una de les fundadores que dirigí la congregació en els primers temps difícils i no exempts de conflictivitat fou la germana Querubina Samarra i Postils, tieta dels germans Samarra Aroza, famílies afincades i molt conegudes a Terrassa, especialment en Màrius Samarra, un activista de la cultura Terrassenca d'avui dia.
La instal·lació i acomodació de la Congregació Agustina al barri va tenir dues ànimes: Joan Cardona i Sor Mª Cristina de la Cruz. Joan Cardona i Llonch era la tercera generació d'una nissaga de tintorers. Havia estat associat amb el seu germà al tint de la Carretera de Montcada, 267. Després el traspassà a l'Enric Scheardal que el traslladà al carrer Sant Sebastià i al final s'establí tot sol al carrer Galileo. Joan Cardona donà els terrenys de l'Escola. Persona de profunda religiositat, fou detingut i assassinat, junt amb el seu fill Josep, pels incontrolats el 17 d'agost de 1936, als inicis de la guerra civil.
M. Cristina de la Cruz, segona superiora que tingué la Congregació de Terrassa, era el nom religiós de Teresa Gibert i Tarrida, nascuda el 1878 a cal Macià de la Carretera de Montcada. Els Gibert de Cal Macià eren una antiga família, molt lligada al nostre barri, a la qual dedicarem el proper escrit.

-------------------------------------------------

El Bar Amistat, El Camp del Monu“ i el Monumental FC - Bocamoll nº 28 de setembre 1999

Quan ara fa set anys van publicar el llibre “Les monedes de necessitat a Terrassa durant la guerra civil 1936-1939”, van constatar que quasi tots els bars de Terrassa havien emès vals per a substituir la moneda fraccionària que havia pràcticament desaparegut de la circulació al poc temps de començar la guerra. Això va durar fins que l'emissió per l'Ajuntament de Terrassa de bitllets de 10 i 15 cèntims va fer innecessaris els vals particulars. Malgrat que els bars són uns dels establiments que, això sí, amb canvis successius de titulars han tingut més continuïtat, podríem comptar amb els dits d'una mà els que, d'aquell temps, han subsistit fins avui. D'aquests pocs, dos pertanyen al nostre barri. Són els populars “Bar la Penya” de la Carretera de Montcada i el “Bar Amistat” de la Carretera de Rubí.
De l‘actual Bar Amistat se'n té ja coneixement com a taverna el 1926, regentada per Josep Font. Poc abans de la guerra civil l'adquirí Josep Tort i Galimany, pare del conegut comerciant d'electrodomèstics d'aquest cognom. Segons testimoni personal de Josep Tort, traspassat fa pocs anys, el nom d'Amistat l’hi va posar ell ja que abans s'anomenava Bar Barceloneta. Els actuals propietaris del Bar l'Amistat, la família Jiménez, acaben de fer-hi unes reformes que han inaugurat fa pocs dies.
Poc més enllà de “l'Amistat” hi hagué fins a final dels anys cinquanta, en què s'hi edificaven els grups de Santa Margarida, el camp de futbol del Monumental FC popularment conegut com el “Camp del Monu”. Aquest camp s'inaugurà per les festes de Pasqua del 1931, molt pocs dies abans de les eleccions que van dur a la segona República. El 5 d'abril, diumenge, el Monumental s'enfrontà, i guanyà per 2-1, als reserves de l'Espanyol. Els vestidors del Monumental FC estaven en el Bar Amistat, però no la seu del club, que estava en el Bar Monumental situat a la carretera de Montcada xamfrà amb Topete, en el lloc on actualment s'ubica una sucursal de la Caixa de Terrassa.
El Monumental CF s'havia fundat vuit anys abans. Concretament el 4 de febrer de 1923 amb la inauguració d'un primer camp la situació exacta del qual no hem pogut precisar. En aquella ocasió el segon equip del Monumental guanyà al Rubí per 4-3 i el primer equip apallissà al Canadienses per 6-2. El segon equip era, en els clubs, el dels reserves, mentre que el primer eren els titulars, “els bons”, que se'n deia llavors. Els jugadors del primer equip que van jugar aquell dia foren: Montursí, Vilanova, Mauri, Farreras, Guillamón, Gunfaus, Prades II, Parera, Gambero. Prades I i Espau. Fou l'inici d'aquest club que com tots els clubs modestos de l'època eren amateurs i formaven les juntes directives amb els seus mateixos jugadors i es jugava amb un afany i una passió que feia que sovint els partits acabessin a garrotades.

-------------------------------------------------

L’Atracament de la Caixa de Terrassa (1923) - Bocamoll nº 27 de juny 1999

Terrassa era a finals de la dècada dels 10 i principi de la dels 20 una crua mostra del grau de violència en què havia degenerat la conflictivitat social i laboral. El pistolerisme havia esdevingut un mètode habitual per practicar revenges laborals o simplement per a desestabilitzar l'ordre social. Jordi Garreta ha recopilat per al període 1918-1923 a Terrassa un total de 37 atemptats amb el resultat de 9 morts i 16 ferits. Entre els primers, Joan Abelló, tinent d'alcalde de l'Ajuntament pels catalanistes, i el jove Serafí Sala, membre del Sindicat Únic.
L'últim atemptat de la llista succeí el 20 de setembre de 1923 i commocionà la ciutat. Aquell dia un nombrós grup de pistolers de filiació anarquista atracà la seu de la Caixa d'Estalvis de Terrassa de la Rutlla. En intentar evitar-ho resultà mort Joan Castella i Españó, baster i membre del somatén. Aquest atracament es produïa, però , en un context diferent dels anteriors. Feia només una setmana que el general Primo de Rivera havia donat un cop d'estat amb el suport dels militars i l'aquiescència del rei Alfons XIII i la dictadura militar va tenir ocasió de mostrar mà dura. L'endemà mateix de l'atracament es celebrava en una sala de l'Escola Industrial un consell de guerra contra tres dels principals encausats detinguts: Josep Saleta Pla de 23 anys, veí de Barcelona, Jesús Pascual Aguirre de la mateixa edat, sense domicili fix, i Joaquim Marco i Martínez, tranviaire, veí de Barcelona. Aquest últim fóra absolt per manca de proves, però els dos primers foren considerats culpables, condemnats a mort i executats a garrot la matinada del diumenge al pati de la presó. Abans de l'execució els condemnats encara van cridar “Visca l'anarquia!” i “Así mueren los anarquistas!”. El que signa encara recorda els comentaris de persones presents fora la presó, entre la gentada que esperava la confirmació de les execucions .
Aquests fets que van commocionar la ciutat durant tres dies van comportar també la detenció de diversos veïns del barri. Seguint les indicacions que va donar en Saleta abans de ser agarrotat, la policia va fer, el dia 22, un registre a la casa de Marian Parera i Expòsito, al carrer de Sant Sebastià,113 baixos però no van trobar-hi res delictiu. Cinc dies després, continuant les diligències, la policia va fer un altre registre en unes barraques propietat de l'esmentat Parera situades al carrer de Rubí, cruïlla amb la carretera del mateix nom i va trobar-hi una pistola i diversa munició. Més tard en una altra barraca en el terme de Can Bosch, s'hi van trobar quatre bombes explosives; com a conseqüència, la policia detingué Marian Parera, pagès de 52 anys , els seus fills Dolors i Josep , el seu gendre Francesc Carner i Isidre Català i Cruells, dispeser de la casa i president del Sindicat Unic de Terrassa.

-------------------------------------------------

La Fàbrica de Gas - Bocamoll nº 26 de març 1999

Alguna vegada ja hem fet esment en aquesta mateixa secció que la fàbrica de gas de Terrassa va estar ubicada en el nostre barri i més concretament ocupava l'illa situada entre els carrers del Pare Font, Gibert, Roger de Llúria i Gasòmetre. El nom d'aquest darrer carrer ens en fa encara memòria. La gent de més edat, en té, però, a més a més un record directe. En passar pels carrers esmentats, hom podia veure, per sobre de les parets, els dipòsits cilíndrics de gas i alguns pocs d'avançada edat encara recorden haver-hi anat a comprar carbó de coc o quitrà.
La primera vegada que s'utilitzà la combustió de gas per a il·luminar fou el 1802 a Anglaterra. A Catalunya el primer edifici il·luminat per gas fou el 1826, la Llotja de Mar. El 1842 s'inaugurà la llum de gas al carrer, a la Rambla de Barcelona. A finals de 1861, eren ja nou més les poblacions catalanes amb fàbriques de gas: Girona, Igualada, Manresa, Mataró, Reus, Figueres, Tarragona i Terrassa. A la nostra ciutat, després de diversos projectes no reeixits, l'Ajuntament signava el 1859 l'escriptura de pactes per a la fabricació de gas amb la societat Vallés i Cia., que estava formada per Joan Vallés i Tutuach i el reusenc Joan Juncosa i Gilabertó. Aquesta societat construiria la fàbrica que, amb algunes obres de reforma, és encara el mateix edifici que podem veure en el quadrat que formen els carrers que hem dit abans i que resta abandonat des que la concessionària Renault traslladà les instal·lacions que hi ocupava.
La fàbrica s'inaugurà el juny de 1860 i inicialment alimentava 97 fanals de llum que venien a substituir els antics fanals d'oli que al seu torn havien substituït les antigues teieres, que eren uns engraellats metàl·lics en els quals es cremava llenya que es deia que feien més calor que no pas llum.
El gas s'utilitzaria aviat per a la indústria. El preu inicial era de 4 rals de billó, és a dir 1 pesseta el metre cúbic. Aquest preu s'abaixà fins a 25 cèntims abans d'acabar el segle. Més tard va tenir successives puges però no fou fins uns quants anys després de la guerra civil que el preu per metre cúbic superà la pesseta. L'empresa Vallés i Cia. explotà poc més de vint anys la fàbrica i, amb la raó social Juncosa i Cia., encara un curt període de temps més. El 1886 la "Propagadora de Gas" passà a encarregar-se del gas de Terrassa i el 1970 el gas natural algerià arribava a Terrassa i substituïa amb molts avantatges l'anomenat gas-ciutat. Fàbrica i dipòsits ja no eren necessaris. La fàbrica tancà i l'edifici fou habilitat pels tallers Izquierdo.
Encara recordem que, abans d'asfaltar, el carrer del Pare Font tenia trams amb el terra negrós, a causa d'abocament de residus de la combustió de carbó de la fàbrica de gas. Fa pocs anys, un encarregat de l'enquitranat dels forats del carrer justificava les ensorrades del paviment perquè hi havia sota escòria de carbó que ens digué que era d'una fàbrica de gas que hi havia hagut "per allà prop".

 

-------------------------------------------------

L'empresa SALA I BADRINAS - Bocamoll nº 25 de desembre 1998

En el darrer butlletí, que vam dedicar al carrer Prim, vam fererir-nos a aquesta empresa tèxtil que en el seu dia havia donat feina a més de 750 treballadors i que la crisi del sector ha fet desaparèixer al igual que Fontanals, SAPHIL, Torredemer i totes les empreses grans d’aquest ram. Sala i Badrinas era, però, la més antiga de totes elles. Aquesta característica unida a la personalitat dels seus successius propietaris la fan una de les més enblemàtiques i representatives del tèxtil terrassenc.
El fundador d’aquesta empresa va ser Joan Argemí el 1838 a qui succeí el seu fill Andreu Argemí que va morir molt jove, deixant la seva viuda Paula Comellas amb tres fills i que continuà l’empresa amb la raó social Viuda de Argemí. La més gran d’aquestes tres filles, Carme, es maridà amb Antoni Sala i Sallés, que s’associà amb la vídua Argemí i Gaietà Alegre per constituir Alegre Sala i Cia., en substitució de la Viuda Argemí. El 1871 la viuda surt de la societat i la substitueix Pascual Sala, germà de l’Antoni Sala, que s’havia casat amb la filla petita de la vídua Argemí. El 1886 Gaietà Alegre se separa de la societat i els dos germans Sala continuen l’empresa amb la raó social Sala Germans. Aquell mateix any entra de director tècnic de la fàbrica Benet Badrinas. El 1889 mor Antoni Sala i el seu fill Alfons Sala, segueix la societat amb el seu oncle Pasqual Sala. La nova raó social serà Sala i Nebot. El 1890 les seccions de la fabrica situades al Vapor Terrassenc del carrer de Prim -les altres estaven en el Vapor Amat de la Rasa- queden destruïdes per un incendi. El 1894 Pasqual Sala es retira de l’empresa i Alfons Sala s’associa amb Benet Badrinas, ara cunyat seu ja que s’havia casat amb una germana seva, llavors l’empresa torna a denominar-se per segona vegada “Sala Germans” fins que el 1910 canvien el nom de la societat pel de Sala i Badrinas. El 1933 s’incorporen a la societat els seus respectius fills. Antoni Sala Amat i Josep Badrinas i Sala. El 1947 la societat esdevé societat anònima.
Tractar de les persones que hem esmentat seria en gran part el mateix que tractar de la gent que ha manat a Terrassa i s’escaparia de l’objectiu del nostre escrit. Direm només que Alfons Sala “comte d’Egara” és la persona que més i durant més temps ha tingut el poder real de Terrassa.
Sala i Badrinas plegà fa ja una vintena d’anys. Els seus locals acullen avui petites empreses que segueixen donant feina a un bon nombre de treballadors i avui dia ja només les persones de més edat recordem, no sense nostàlgia, aquells temps en què la vida laboral en les fàbriques tèxtils ens van deixar fonda marca.

 

-------------------------------------------------

El carrer d'en Prim - Bocamoll nº 24 de setembre 1998

El que fou cronista de la ciutat, Baltasar Ragón, en el llibre "Els carrers de Terrassa l'any 1900" diu que l'11 de novembre de 1852, l'Ajuntament acordà que aquesta via, llavors encara, sense urbanitzar, tingués 36 pams d'amplada i les voreres 4 pams cadascuna i que s'anomenés "carrer de la Princesa". Els fets revolucionaris que comportaren l'enderrocament de la reina Isabel II pel general Prim va fer canviar el 1868 el nom de Princesa, que encara no havia arrelat, pel d'aquest militar reusenc que moriria assassinat a Madrid, dos anys més tard.
El 1866 l'industrial terrassenc Jacint Bosch i Curet i 5 persones més, entre les quals els també industrials Pere Mr. Armengol i Gaietà Alegre van comprar uns terrenys a la dreta del carrer entrant per la carretera de Rubí i van constituir la societat Jacint Bosch i Cia. Per a construir un dels primers vapors que tingué Terrassa i on s'hi instal·là la indústria de draperia de Bosch Duran i Costa. Mes tard, amb façana a les carreteres de Montcada i Rubí i carrer Prim, es construí el vapor Vega, Solà i Cia., més conegut per La Carraca, actualment tancat i pendent d'enderrocament. La indústria més important i que més temps hi perdurà, durant el més d'un segle de vida del vapor fou les filatures Freixa. A la cara nord del carrer donava també la part darrera de la Terrassa Industrial.
A l'altra banda del carrer és a dir, a la cara sud s'hi construí el "Vapor Terrasense", on s'ubicava la fàbrica de "Sala Germans" que amb diversos canvis de nom perdurà fins a la darrera gran crisi del tèxtil, en la que la qual la llavors Sala i Badrinas, S.A. tancà. El vapor inquibeix actualment diverses petites indústries. Sala i Badrinas havia estat una de les empreses més importants de la ciutat el 1945 donava feina a 740 treballadors, molts dels quals eren veïns del barri.
El carrer Prim fou asfaltat, segons Ragon, el segon trimestre de 1955.

-------------------------------------------------

El carrer d'el Pare Font - Bocamoll nº 23 de juny 1998

Si exceptuem el nucli antic situat dins de les muralles i els carrers que es formaren als seus voltants quan aquestes es van enderrocar, el carrer del Pare Font és dels més antics de Terrassa. Segons l’historiador Baltasar Rayon, el 18 d’octubre de 1864, l’Ajuntament fixava ja l’amplada que havia de tenir el carrer ,que havia de ser la mateixa que la del carrer Topete. En aquella època, però, el carrer no tenia el nom actual sinó que era el Carrer de Rubí, ja que era el camí pel qual passaven els terrassencs per anar a aquesta població. El carrer com a tal, però, no va connectar amb la carretera fins al 1893. El darrer tram de la carretera de Gràcia a Manresa es va anar edificant i se li posà també el nom de Carretera de Rubí. Per evitar confusions entre Carretera i Carrer de Rubí, l’Ajuntament acordà el 20 de maig de 1925 de canviar el nom d’aquest últim pel de Carrer de Pare Font. El Pare Font, de nom complet Joan Font i Maduixer, nasqué a Terrassa el 1574, Missioner a Mèxic, morí assassinat pels indis Tepehuans el 1616. Per a qui vulgui conèixer més aquest personatge, la fundació Vives i Casajoana va editar el 1996, una biografia seva, obra pòstuma de l’historiador Salvador Cardús. El nom de Pare Font tampoc s’ha mantingut sense interrupció fins avui. El 6 d’octubre de 1932 l’Ajuntament republicà va canviar-li el nom pel de Carrer Primer de Maig, dia en què es commemora el Dia Mundial del Treball. Aquest nou nom es mantingué fins al 1939, quan, ja ocupada la ciutat per l’exèrcit del general Franco, se li retornà el nom de Pare Font.
El 1955 el carrer es va pavimentar.
Rayon diu que el carrer havia tingut molts alts i baixos i que tenia forns d’obra a cada costat. Encara als anys vint, Jaume Almirall, propietari de la bòvila de Ca N’Aurell declarava tenir un forn d’obra al carrer del Pare Font.
Una de les construccions més antigues del carrer va ser una fàbrica tèxtil que era moguda per un molí d’aigua i que estava situada cap als números 11 al 15, el mateix lloc on s’establí la ferreteria “L’Aranya“. Una altra de les construccions més antigues fou la fàbrica de gas que s’instal.là el 1860 a l’illa de cases compresa entre els carrers Pare Font, Gasòmetre, Roger de Llúria i Gibert, que encara es conserva bona part de les construccions de la fabrica.
Quant a cases, les primeres que es construïren en el carrer foren les de baixant a mà dreta, entre Gasòmetre i Sant Sebastià. El gener de 1894, a la cruïlla amb el carrer Gasòmetre, s’instal.là una font que es va conservar fins fa pocs anys, que s’eliminà en edificar-hi l’actual immoble.
El primer decenni d’aquest segle Joan Gibert construí una nau per a la seva indústria a la cantonada amb el carrer de Lepant. Fou l’origen del Vapor Gibert que s’anomena així malgrat que no va tenir màquina de vapor pròpia, sinó que l’energia provenia ja de la fàbrica d’electricitat. A continuació de l’edifici cantoner d’en Gibert, fills d’Antoni Blasi va construir-hi més naus. En aquestes últimes començà la fàbrica textil Costa i Blasi que a la postguerra va traslladar-se una mica més avall a l’altra banda de carrer, fent cantonada amb Navas de Tolosa. Davant seu hi havia la nau que els anys trenta edificà el Vapor Gibert i que fins fa pocs anys havia ocupat ininterrompudament la indústria de fils de fantasia de la família Comas. A continuació d’aquesta darrera nau, el fabricant de teixits Sallent i Cia. es construí una fàbrica nova, que en plegar fou ocupada per la filatura Manufactures Industrials Duran S.A. (MIDSA).
Actualment tant les naus de Costa i Blasi com les de Midsa estan llogades a petites indústries.

-------------------------------------------------

La Infància de Ferran Canyameres - Bocamoll nº 22 de març 1998


En el que portem d'any hem pogut ja veure alguns dels actes previstos per commemorar el centenari del naixement del terrassenc, poeta, novel·lista, periodista , autor teatral i també patriota fidel a la llengua i a la Pàtria catalana, Ferran Canyameres (1898)
No és, però, ni de la seva persona ni de la seva obra literària que volem parlar aquí - altres ho han fet i ho faran amb més autoritat que la nostra-, sinó d'una faceta força desconeguda de la seva biografia. Molts desconeixen en quin barri de Terrassa nasqué i visqué la seva infància. Fou en el nostre barri, als voltants de la carretera de Montcada, on s'havien aixecat les primeres cases del barri.
El desconeixement general que el nostre barri és el de la infantesa de Ferran Canyameres és degut a ell mateix. A l’obra autobiogràfica en què narra els primers anys de la seva vida, " Quan els sentits s'afinen", no cita ni els noms dels carrers, ni del barri, ni tan sols el de Terrassa. Fa uns poc anys, en una de les col·laboracions que regularment feia Xavier Marcet en el "Diario de Terrassa", va tractar de Ferran Canyameres i del llibre esmentat. Marcet hi deia que el barri de que parlava Canyameres devia ser Ca N'Aurell, la qual cosa vam haver de rectificar-li en una carta al director del diari. Canyameres va viure, fins al 1917 que marxà a París, a la carretera de Montcada i a l'actual carrer Roger de Llúria. I si encara uns pocs terrassencs coneixen aquest fet és gràcies a una dotzena de dibuixos del pintor terrassenc Isidre Odena que estan exposats a la sala Ferran Canyameres de la Casa Alegre de Sagrera de la Fontvella -que recomanem vivament que no deixeu de veure. Us farem una idea de com era el barri els anys del final del segle passat i principis d'aquest, la carretera de Montcada, el carrer Gibert, el passatge Comerma, etc.
Ferran Canyameres va néixer en una casa de la carretera de Montcada propera a les quatre carreteres, al davant del vapor de "La Canarca" i d'on més tard es construí la "Terrassa Industrial" . Aviat la família Canyameres es traslladà al carrer Egara, que pocs anys després canviaria el nom pel de Roger de Llúria, ja que en absorbir Terrassa el poble de St. Pere en aquell barri hi havia un altre carrer amb aquest nom. Els Canyameres s'hi instal·laven al número quatre, un pis situat sobre el local que ocupa la impremta Subirana. Uns anys més tard tornarien a la Carretera de Montcada fins al 1917 que Ferran Canyameres marxà a residir a París. A continuació de la casa que habità al carrer Egara, hi havia un clos tancat, propietat d'un cabrer anomenat Nicolau.
Ferran Canyameres, com era normal en la mainada d'aquells temps, passava moltes hores jugant i voltant pels carrer de l'entorn. La fàbrica de gas, el molí o trull de Cal Gibert xamfrà carretera, St. Francesc, Viveret, la taverna de cal Valls enfront de cal Gibert, on encara hi ha una barberia, els vapors Poal, més tard ocupat pels Freixa (carretera Baldrich), Ubach, que després s'enderrocaria per construir-hi la Terrassa Industrial Blanco, Vega i Cia., carretera Montcada xamfrà carretera Rubí, actualment en estat d'abandonament i en semiruines, eren llocs força coneguts pels ulls observadors d'aquell nen que esdevindria un dels millors narradors de la llengua catalana.
Per acabar, transcrivim un parell de paràgrafs de l'esmentat llibre, "Quan els sentits s'atinen": "Les tavernes del meu barri eren al tros de carretera que jo més freqüentava . La primera era la menys concorreguda. Els parroquians eren gairebé tots obrers del ram tèxtil; les discussions hi eren un xic més agitades que a les altres dues.
La segona taverna era freqüentada sobretot per carreteres. Els diumenges a la tarda servien cargols amb ceba o cuits a la llosa i i a la petarrellada. També hi tocaven la guitarra molt sovint. Hom deia que en aquella taverna es venia més vi que no hi entrava, però tothom convenia que, natural o artificial tenia un bon bucam...
La tercera taverna era la preferida dels pagesos. Hi anaren sovint a comprar cinc o deu cèntims d'orxata d'ametlla, de xarop de magrana o de poncem....

-------------------------------------------------

Els molins fariners (J.Elias) - Bocamoll nº 21 de desembre 1997

Encetem avui un apartat de Bocamoll dedicat a recercar alguns escrits poc coneguts que han parlat del nostre barri i que ens expliquen com era en temps reculats.
Avui reproduïm part d'un manuscrit titulat "Els Molins fariners”, del qual és autor el geòleg Jacint Elias (1856-1943), nascut, com veurem pel text, en el barri. Quan el va escriure deia tenir 82 anys, per tant devia fer-lo el 1938 en plena guerra civil. També ens diu que aquest escrit i un parell més els va redactar a requeriment del seu amic l'historiador Salvador Cardús. El transquiurem literalment , si bé només la part que fa referència al nostre barri. A fí que els més joves o els vinguts al barri les darreres dècades sapigueu conèixer els llocs que Elias esmenta, us farem prèviament uns aclariments:
Els rentadors de llana de la Vídua Palet estaven situats a unes naus que encara podem veure baixant per la carretera de Rubí, a mà esquerra, després del fondal que segueix les instal·lacions de FECSA a la cruïlla Pare Font / Ctra. de Rubí on fa poc hi havia un magatzem de bicicletes. La fàbrica de gas estava instal·lada a l'illa formada pels carrers Pare Font, Gasomètre, Roger de Llúria i Gibert, actualment sense ús i que fins fa poc temps era magatzem dels automòbils de segona mà de la casa Renault. El carrer Rubí és des de 1925 el de Pare Font amb l'interval dels anys de la República que s'anomenà Primer de Maig. Malgrat que l'escrit d'Elias és d'aquest darrer període, el segueix anomenant pel nom tradicional. El cafè de l'Aranya estava situat al carrer Pare Font de l’11 al 15. Fou un dels llocs on es feren els anomenats "balls de patacada", dels qual parlarem en una altra ocasió. Després del cafè hi hagué la ferreteria de Francesc Gibert, que els més grans recordaran i que se seguia anomenant "L'Aranya". Actualment forma part dels nous edificis dels tallers Izquierdo suara sense ús.

"A mitjans del segle passat n'hi havia un es refereix a un molí fariner- propietat de Can Bosch a la banda de llevant de l'actual carretera de Rubí , part d'avall dels terrenys on ara hi ha els rentadors de llana de la Viuda Palet. Era molt fondo i en fer la carretera el varen terraplenar.... És de creure que aquest molí era accionat per una roda hidràulica o de calaixos de fusta, com ho demostra la gran bassa o estany que hi havia allà a prop a la banda nord-est , ara desapareguda.
A Terrassa varen instal·lar un molí fariner a la fàbrica de cal Macià, davant de la fàbrica del gas, al carrer de Rubí en l'edifici on fins fa poc hi havia el cafè l'Aranya. En la quadra de dalt, en una de les habitacions on vivien els meus pares, hi vaig néixer jo, Jacint Elias; a la nit entre el 17 i el 18 de novembre de 1856.
Aquest molí com gairebé tots els d'aquell temps era mogut per força hidràulica. A poques passes al nord del portal de la fàbrica i a l'altura d'un home hi havia una finestra mig tapiada amb maons de cantell. Com jo aleshores era petit, el meu pare em pujava a coll, i jo per les escletxes que separaven els maons hi veia la gran roda de calaixos de fusta que proporcionava la força motriu. Dintre de la fàbrica i arrambada a la paret de ponent hi havia l'ampla escala de fusta per la qual es pujava a la quadra de dalt. A poques passes d'ella hi havia una espècie de gran embut de fusta en forma de piràmide invertida, en la qual hi anaven buidant els sacs de blat, i a l'ample dipòsit de sota hi anava rajant la blanca farina. Aquest molí va funcionar durant uns pocs anys i després a aquella quadra li varen donar un altre destí."
Rafael Comas

 

-------------------------------------------------